Orfes adults

És curiós que buscant per internet, que sembla que ho has de trobar tot, no he trobat cap estudi o article que faci referència als adults que queden orfes, de com han d’afrontar la vida sense els pares.

Es dona per suposat que ja estàvem preparats.

Però, què passa si no ho estàvem pas de preparats?

Hi ha una franja d’edat dels nostres pares que és una franja de confort, en aquesta franja tenim la nostra vida independent, hem muntat la nostra pròpia família i tenim els nostres propis fills (o no). Els nostres pares tenen una edat que els fa ser grans, són avis, però encara, penses, tenen anys per endavant i no tenen cap malaltia que els hagi de fer deixar-nos de manera imminent. No sempre és així, tristament, de vegades, ens abandonen de cop.

A llavors, entre molts altres problemes, et trobes amb dos forts enemics, les sensacions d’abandó i dolor  normals en qualsevol dol de qualsevol persona estimada i la sensació de manca de protecció paternal o maternal, quasi infantil, tot i estar ja navegant per un món totalment adult.

Baby at work

Ho vaig viure fa uns anys i sé el que dic, si algú s’ha trobat m’entendrà, et sents “nen orfe” tot i ser ja adult i/o pare. Perdoneu perquè parlo des de la meva masculinitat, bé podria ser “nena orfe” tot i ja ser adulta i/o mare.

Estàs en el teu món adult i has de demostrar la “duresa” adient a la teva edat, sobretot davant dels teus propis fills, però sentint-te interiorment com un nen al que han abandonat.

Ara, en la distància, i després d’haver arribat a entendre la vida des de l’espiritualitat i per tant, després d’entendre la mort com un procés natural de la vida, us puc dir que la sensació d’abandó es supera i que, com sempre, les persones que us estimen us ajudaran encara que penseu que no ho entendran. Sempre hi ha algú que t’escolta, sempre hi ha algú que no jutja les teves llàgrimes. Sempre hi ha amor, estem fets d’això!

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m’acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m’angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d’aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m’esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il.lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d’acomplir-los.
Te’m fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t’evoco,
segur com mai que l’única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l’esperança i la bellesa.
Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m’acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d’aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se’m representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre.

Lletra a Dolors – Miquel Martí i Pol

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.