Com els pètals de la flor del cirerer, que veig des de la finestra, anirem caient, just per veure l’inici de la primavera, creient que la nostra flor era la més bella, ignorant que totes eren iguals i formaven part del mateix arbre.
Abraçades de pau,
Shivananda
Joan Carles Lara
La vida ha anat atropellant-me sense adonar-me
Ha passat una vegada i una altra per sobre meu
Fent-me sentir culpable del meu propi destí
Una vegada i una altra
Més mort que vida
Més abandó que encontre
Més violència que pau
Més odi que amor
Així han passat els anys del temps dels humans
I ara, amb tot el cos travessat de sagetes de dolor
I la ment enfonsada a la sorra del desert de la tristesa
Intento aferrar-me a l’amor com a únic motiu
És l’únic motiu pel qual desperto cada dia
I jugo al joc de la vida
Però la son em guanya, vull dormir
Vull viure en el món dels somnis de l’eternitat
Descansar
Ho sento vida
Son. Vull dormir, deixeu que m’adormi
Us estimaré a tots infinitament
Ja veig la foscor enlluernadora
Ja veig la meva ànima que m’abraça
Amor.
Per tu desperto de nou.
Joan Carles Lara
Namaskar,
És aquest un llibre de poesia actual, amb il·lustracions de l’autora, amb un estil un tant innovador (per exemple sempre escriu en minúscules) i carregat de feminitat i espiritualitat.
Es fa patent el patiment al que ha estat subjugada l’autora i la gran força de voluntat que ha tingut per sortir endavant.
Penso que val la pena llegir-lo, tot i que és de la col·lecció de la meva Parvati i el vaig llegir per curiositat, estic content d’haver descobert aquesta autora.
Abraçades de pau,
Krishnananda Shivana
L’obra pòstuma i inèdita de Joan Margarit.
Un gran espiritual sense religió.
Abraçades de pau,
Krishnananda Shivana
Res no dóna més pau que veure la persona que més estimes, en pau.
Om Shanti,
Krishnananda Shivana
Et trobarem a faltar Joan.
https://www.ccma.cat/324/mor-el-poeta-joan-margarit-larquitecte-de-les-paraules/noticia/3077720/
Lectura recomanada – Joan Margarit – Un hivern fascinant
Abraçades de pau,
Krishnananda Shivana
Quan la terra sigui nostra
de llei i de sentiment
Serà quan nos paraules de força
no se les endugui el vent
Si seguim tan orgullosos
de la nostra Catalunya
comprovarem amb ufana
que el passat per fi s’allunya
Potser la terra ja no plori
I la enveja mori enllà
les fronteres de ma terra
quan tinguem la llibertat.
Quan el fruit de nostra feina
sigui nostre totalment
llavors serà cosa nostra
decidir quant us donem.
Ara i sempre tindrem la força
que ens cal per poder lluitar
Mai llavors no tindrem por
de poder-nos separar.
Renoveu les estelades,
que no es panseixin al balcó,
renoveu els llaços grocs,
encara són a la presó
No oblidem les injustícies
No oblidem els lluitadors
Perquè són gent de pau
Pagant el preu de l’opressió
Compte amb falses democràcies
Manipulant informacions
En la veritat de la història
Trobareu nostra nació!
Abraçades de pau,
Joan Carles Lara
Intento fer un poema. Per tu. D’amor.
Quan manquen les paraules els poemes no flueixen.
Quan és més profund el sentiment que l’enteniment la poesia queda curta.
No tinc realment paraules per dir el que sento.
No tinc sentiments que s’hagin escrit ja, que hagi trobat en un altre poema, les hauria d’inventar per dir el que sento per tu.
Si el món és una il·lusió creada per Déu, amb tu van fer una obra d’art impossible de replicar, impossible de descriure amb les paraules més boniques de la nostra preciosa llengua.
Quan tu no estàs bé el món s’apaga, el meu cor s’encongeix, tot resta atent al teu següent somriure que ens indiqui que ja estàs millor i que la vida pot continuar.
T’estimo. Realment, en tot el significat de la paraula i a l’espera d’una paraula més forta que aquesta, que queda curta per explicar el meu amor per tu.
Joan Carles Lara
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededeu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Aquest poema sempre m’ha emocionat, en aquests temps que corren encara m’emociona més i fa sentir més el pes de la opressió.
Abraçades de pau i llibertat presos polítics i exiliats.
Joan Carles Lara
Fora escola he tingut pocs mestres a la vida
La majoria per desgràcia ja no hi són
Però el més gran el tinc viu encara
Ensenyant, sense saber-ho, grans lliçons
La mare em va ensenyar la no-violència
A comportar-me i a quedar bé amb tothom
De l’àvia vaig aprendre de l’estalvi
Del tiet la lluita de l’obrer vers l’opressió
Del meu pare vaig aprendre, i a la força,
Que n’és d’important cuidar-se un xic
Que aquesta vida dura és més portable
Si ho fem reduint al mínim el patir
He aprés que el coure posa els dits de color verd
Després d’una carrera de lampista
I que l’alcohol no apaga mai el patiment
De les pèrdues d’aquesta vida trista
He aprés que el teu poble és allà on neixes
Però que no cal arrossegar allà els teus fills
I que ho pots canviar sense gaires queixes
Per la terra que més tard et va acollir
També que s’ha de viure sense enveja
Ja que així segur que ets més feliç
I que enriqueix, més que dies d’hipocresia,
Una conversa al mes amb el teu fill
Joan Carles Lara
Feliç dia del Pare i abraçades de pau.
La llum de la tarda
que il·lumina els nostres cossos
després de fer l’amor salvatgement
ens fa veure que el temps
ben poc importa
per a dues ànimes lligades en l’Etern.
Abraçades de pau,
Joan Carles Lara
Tot el que sóc et troba a faltar
Tot el que existeix de mi ho faig teu
Els teus peus són com un altar
Al fons de la teva mirada veig Déu
Abraçades de pau,
Joan Carles Lara
No sóc res sense tu.
Deixo que passin les hores
Però ho fan cruels, lentament
I el temps es fa trist i feixuc
Res no té sentit si tu no hi ets
La teva absència m’enfosqueix
I tot i saber-me estimat del cert
Em sento sol, com travessant deserts
Per tu canviaré els meus poemes
Esborraré records que potser foren bons
I si no em deixes sol et prometo
Que oblidaré per sempre les penes
Joan Carles Lara
La cançó sent l’infinit en l’aire; la pintura, en la terra; però la poesia, en l’aire i en la terra.
Perquè les seves paraules tenen sentit que camina i música que vola.
Rabindranath Tagore
Els poetes escriuen les cançons i, moltes vegades, són els protagonistes, encara que passen desapercebuts i la fama sigui pels músics.
Viure, patir, morir…
Veure el món en un gra de sorra i el cel en una flor boscana, tenir l’infinit al palmell de la mà i l’eternitat en una hora…
William Blake
Abraçades de pau,
Joan Carles Lara
Senyor, que no us demani mai veure’m lliure dels perills,
sinó valor per afrontar-los.
Que no implori que s’acabin els meus patiments,
sinó enteresa per suportar-los amb el meu cor.
Que no cerqui aliats al camp de batalla de la vida,
sinó la força en mi.
Que no supliqui mai amb ansiosa por de ser salvat,
sinó esperança per guanyar, pacientment, la meva llibertat.
Que no gaudeixi amb covardia del Vostre favor només en els meus èxits;
deixeu-me sentir, però, el contacte de la Vostra mà en els meus fracassos.
Rabindranath Tagore
Abraçades de pau,
Shivananda
Joan Carles Lara
Rumi
Poema dels àtoms
Balla, com si ningú no et mirés
Estima, com si mai no t’haguessin fet mal,
Canta, com si ningú no t’estigués escoltant
Treballa, com si no et fessin falta els diners,
Viu, com si el cel fos a la terra.
Abraçades de pau,
Joan Carles Lara
Ni les flors del teu ram de núvia podien comparar-se amb tu en bellesa i perfecció aquest passat divendres.
Com una deessa de l’amor a la que s’estima però se la respecta i venera amb aquella magnificència impossible de descriure amb paraules… Només qui té la sort de ser teu pot entendre això, només jo dins la meva bogeria romàntica puc trobar paraules de cordura per descriure el que sento per tu, per vos deessa meva!
Quan la perfecció i la bellesa humana conviuen amb un cor i una ànima pura com la teva, només em resta donar gràcies a Déu per poder ser teu, per poder viure al teu costat.
Només tu podies permetre i provocar que ajuntéssim a les persones que més estimem en un sol dia, en una sola tarda i que tothom estigués sincerament content de veure la nostra felicitat.
Només tu, per sempre tu.
Ets l’avatar de l’amor i jo… Jo sóc l’home més afortunat del món.
Abraçades de pau (i d’amor),
Joan Carles Lara
Vull amb tu
Els rajos de sol
Reflectits a les onades
Vull amb tu
La brisa
Que et despentina el cabell
Vull amb tu
El cel estrellat
De les nits clares
Vull amb tu
El teu alè càlid
Sentit al meu clatell
Vull amb tu
Aquest amor que em dones
Pur i sincer
Vull amb tu
Aquest encomanar
Del teu somriure
Vull amb tu
Aquesta pell tan suau
Que em dóna tant plaer
Vull amb tu
No perdre les ganes
Que m’has tornat de viure
I ho vull amb tu, només amb tu
I per sempre.
Joan Carles Lara
Assegut, a la sorra de la platja, en un dia ennuvolat però càlid, amb la respiració tranquil.la de l’amor de la meva vida fent-me companyia.
Miro el mar, no, sento el mar. El anar i tornar de les onades entra en harmonia amb els batecs del cor, amb la respiració.
Sento la respiració, prenc consciència.
Al igual que el cel es veu reflectit en el mar i el mar li roba el seu color igualment jo em veig reflectit en el mar, en el seu ritme, en el seu batec. Sento el vent que em mou els cabells, sento la olor de l’aigua salada, prenc consciència, miro la meva estimada… Som un amb la natura, som un amb l’amor.
La natura, el mar, l’amor… Tots som un.
Abraçades de pau,
Joan Carles Lara
Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m’acumulenque ni deixen espai a la tristesai et visc intensament sense tenir-te.No vull parlar-te amb veu melangiosa,la teva mort no em crema les entranyes,ni m’angoixa, ni em lleva el goig de viure;em dol saber que no podrem partir-nosmai més el pa, ni fer-nos companyia;però d’aquest dolor en trec la forçaper escriure aquests mots i recordar-te.Més tenaçment que mai, m’esforço a créixersabent que tu creixes amb mi: projectes,il·lusions, desigs, prenen voladaper tu i amb tu, per molt distants que et siguin,i amb tu i per tu somnio d’acomplir-los.Te’m fas present en les petites cosesi és en elles que et penso i que t’evoco,segur com mai que l’única esperançade sobreviure és estimar amb prou forçaper convertir tot el que fem en vidai acréixer l’esperança i la bellesa.Tu ja no hi ets i floriran les roses,maduraran els blats i el vent tal voltadesvetllarà secretes melodies;tu ja no hi ets i el temps ara em transcorreentre el record de tu, que m’acompanyes,i aquell esforç, que prou que coneixies,de persistir quan res no ens és propici.Des d’aquests mots molt tendrament et pensomentre la tarda suaument declina.Tots els colors proclamen vida novai jo la visc, i en tu se’m representasorprenentment vibrant i harmoniosa.No tornaràs mai més, però perduresen les coses i en mi de tal maneraque em costa imaginar-te absent per sempre.
Miquel Martí i Pol – Lletra a Dolors
T’estimo mare!
Abraçades de pau,
Joan Carles Lara
La vall de l'espiritualitat 