El tabú de la mort

Namaskar!

Om Namah Shivaya.

Parlava l’altre dia amb uns amics, dins una conversa bastant espiritual (amics als quals agraeixo infinitament la conversa en qüestió), sobre el tabú de la mort que ens han inculcat des de la nostra educació occidental; en aquell moment no saps com explicar el que és, des del punt de vista de la Sanatana Dharma i, més concretament, des de la perspectiva de l’Advaita Vedanta.

Ho intento ara, en un moment de ment serena i quietud de pensaments.

Com des de l’antiguitat ens han ensenyat els grans Swamis i Rishis, ens hem de prendre la vida com un entrenament pel moment tan especial que és quan el nostre Atman deixa el nostre cos.

Hem de veure la mort com una amiga, com un benefici, com un descans, com una pau; però, com podem aconseguir això?

No és fàcil donat els nostres samskaras, les nostres impressions i actes que es graven a la nostra ment i ens fan ser com som actualment. Ens han ensenyat que la mort és un ésser fosc amb una falç que ens ve a emportar de manera tètrica, entre d’altres “contes”, han volgut que tinguem por a la mort, perquè és amb la por que perdem la llibertat, que se’ns pot controlar.

És un treball intern constant entendre i no oblidar, que som alguna cosa més que aquest cos, que som presència, que som consciència i que això que som realment és infinit.

Sempre en base als consells dels grans Rishis de l’antiguitat i també dels contemporanis: hem de ser lliures, sense por a morir aquí i ara, aquest és un dels grans secrets de Moksha, l’alliberació. La desafecció als objectes sensorials i a les relacions és el gran alliberament, i no vol dir que ens haguem de desfer de tot i tothom o aïllar-nos, vol dir que podem viure el Samsara acomplint amb els nostres deures, estimant als qui ens envolten i formen part de la nostra vida i fent el bé, el Dharma, però sabent qui som, que podem entrar en l’espai de presència i consciència en qualsevol moment i veient allà que només hi ha “U”, l’Infinit, i que tom el que creiem que tenim, els nostres béns i estatus social, no són res, no tenen importància perquè no és el que som, formen part del joc al qual ens ha tocat jugar.

Viure sabent que això s’acaba, però sent conscients que som infinits.

Abraçades de pau,

Krishnananda Shivana

Joan Carles Lara

La gran pèrdua de la poesia catalana

Et trobarem a faltar Joan.

https://www.ccma.cat/324/mor-el-poeta-joan-margarit-larquitecte-de-les-paraules/noticia/3077720/

Lectura recomanada – Joan Margarit – Un hivern fascinant

Abraçades de pau,

Krishnananda Shivana

Lectura recomanada – Despedidas Elegantes

Om Shanti,

Aquí us deixo una interessant lectura, “Despedidas elegantes, cómo mueren los grandes seres” una compilació de Sushila Blackman, deixeble del gran mestre Swami Muktananda que, abans de traspassar, es va dedicar a compilar les últimes paraules o situacions de 108 grans mestres Zen, budistes i hinduistes.

Om Namah Shivaya!

Krishnananda Shivana

Lectura recomanada – El Temps del Lotus

WP_20150526_001

El temps del Lotus

Aquest llibre de Tew Bunnag ens ajuda a comprendre i acceptar la mort com un procés natural i ple d’espiritualitat de la vida.

Personalment em va fer veure coses que habitaven el meu interior i a les quals havia tancat els ulls de la meva consciència.

Segons l’editorial:

En aquesta història, Tew Bunnag ens parla d’aquella estranya i meravellosa energia que senten els qui acompanyen la persona que està morint, tan sols comparable a la que sent aquell qui està al costat d’un nadó naixent. Així, Bunnag ens ensenya que només abraçant el dolor de la pèrdua, foragitem les ombres i podem començar a viure de manera plena i feliç. Tew Bunnag (Bangkok, 1947) alterna el seu temps entre Catalunya i Tailàndia, on treballa activament en la seva fundació que acull i té cura de malalts en fase terminal, persones amb SIDA i infants dels ravals de Bangkok. Va viure intensament el tràgic tsunami que arrasà el seu país l’any 2004. El temps del lotus ens ofereix un relat generós i emotiu, amb mirada oriental, per ajudar-nos a entendre el temps de la mort i el dol pels éssers estimats. En paraules de l’autor, “ha estat un honor poder acompanyar nens en la seva mort perquè m’han ajudat a eixamplar el cor”.

“L’amplada d’una vida és molt més important que la seva llargada”.

El mateix autor ens presenta la seva edició en català:

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara