La victòria és en la lluita

Quan la terra sigui nostra
de llei i de sentiment
Serà quan nos paraules de força
no se les endugui el vent

Si seguim tan orgullosos
de la nostra Catalunya
comprovarem amb ufana
que el passat per fi s’allunya

Potser la terra ja no plori
I la enveja mori enllà
les fronteres de ma terra
quan tinguem la llibertat.

Quan el fruit de nostra feina
sigui nostre totalment
llavors serà cosa nostra
decidir quant us donem.

Ara i sempre tindrem la força
que ens cal per poder lluitar
Mai llavors no tindrem por
de poder-nos separar.

Renoveu les estelades,
que no es panseixin al balcó,
renoveu els llaços grocs,
encara són a la presó

No oblidem les injustícies
No oblidem els lluitadors
Perquè són gent de pau
Pagant el preu de l’opressió

Compte amb falses democràcies
Manipulant informacions
En la veritat de la història
Trobareu nostra nació!

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

Què volen aquesta gent?

Nens fent-se fotos, com si fossin en un parc temàtic, dins de les furgonetes de la mateixa policia que estomaca els nostres joves, uns representants polítics incapaços de posar-se d’acord per governar el seu estat però que no dubten en fer un front comú per menysprear, insultar i maltractar el poble català.

Gent portada de fora per fer “pinya”, figurants, per semblar molts, agrupats en una mateixa marxa plena de símbols i missatges feixistes.

Gent que segurament han oblidat que tenen algun avanpassat que va ser torturat, exiliat o mort per algú que venerava aquests mateixos símbols.

Gent que ens tracta de terroristes, banalitzant la paraula, i perquè saben que no respondrem mai als insults amb el terror, gent que sap que no pararem mai de lluitar sense por, en pau i sense pausa i que també han oblidat que la única cosa que volem és justícia, llibertat i una democràcia real.

Gent que ens veuen com a enemics, sense adonar-se que l’enemic real i comú és la ignorància i la mentida alimentades per un estat mentider i covard incapaç de fer política i incapaç de posar els drets fonamentals del poble per sobre de les seves ànsies de poder.

No, ho sento, sempre seran benvinguts, però així no, no són la nostra gent.

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

Un poble unit, alegre i combatiu

Som un poble unit, alegre i combatiu…

Em sento “unit” a la causa i no defalliré en el nostre “combat” pacífic, però no estic pas “alegre”, ho sento, m’és impossible.

Mai a la meva vida hagués pensat que nosaltres i els nostres fills viuríem les mateixes repressions que els nostres pares, realment és molt trist, m’ha fet perdre l’alegria que em provoca pertànyer a aquesta terra nostra i a aquesta nostra cultura que tant estimo.

Combatre des de la tristesa és més difícil, ho sé, però el que està passant em provoca un feixuc nus al cor, em fa vergonya que m’obliguin a pertànyer a aquest estat seu sense nació que encara fa olor de “gallinassa” i que no vulguin reconèixer la nostra nació (sense estat) però que tampoc ens deixin ser lliures; com en una relació de parella violenta: “si no ets meu no seràs de ningú” volen acabar amb nosaltres, són superbs i rancis i no saben viure en democràcia , fan servir la por i la seva idea equivocada de justícia per intentar esclafar-nos.

De moment l’únic que han aconseguit és un sentiment més fort de desig de llibertat, amb tristesa o amb alegria, però el desig és més fort.

Abraçades de pau i de solidaritat amb els presos i preses polítics.

Joan Carles Lara

És en la lluita que trobem la nostra victòria

És en la lluita que trobem la nostra victòria.

És la victòria en sí la lluita constant, el no rendir-nos.

Per ser feliços hem de veure que cada dia que passa és una victòria nova, cada petita lluita que fem per protegir la nostra llengua i la nostra cultura és una victòria.

Cada cop que rebem ens fa més forts, no ens ha d’enfonsar, no ens hem de rendir.

Per tant lluitem, lluitem sempre, fem de la nostra lluita el nostre dia a dia; som i serem un poble em lluita, en lluita pacífica, constant… Però siguem un poble feliç amb la idea de la victòria diària, deixem empremta del nostre llegat de lluita incansable, no trepitjable, eterna i feliç.

Perquè és en la lluita que trobem la nostra victòria.

Lluitem com un estil de vida, celebrem la victòria lluitant, estimem lluitant, riem i plorem lluitant, caiguem i aixequem-nos lluitant i perdem i guanyem lluitant.

La nostra nació, a més de a la terra, viu als nostres cors; empresonats, a l’exili, a casa o lluny, nosaltres som la nostra nació i això és indestructible.

No ens podem encadenar les ànimes, els sentiments…

No us rendiu.

És en la lluita que trobem la nostra victòria.

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

Feliç dia de Sant Jordi

Om estelada-2

Que l’amor i la cultura alliberin les nostres ànimes i la nostra nació.

🙏🕉️☮️❤️🌹

Feliç diada de Sant Jordi!

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

Corrandes d’Exili – Pere Quart

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena

lentament, sense dir re.

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

 

L’estimada m’acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una marededeu

que han trobat a la muntanya).

 

Perquè ens perdoni la guerra,

que l’ensagna, que l’esguerra,

abans de passar la ratlla,

m’ajec i beso la terra

i l’acarono amb l’espatlla.

 

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida;

l’altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

 

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d’enyorança

ans d’enyorança viuré.

 

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

“Com el Vallès no hi ha res”.

 

Que els pins cenyeixin la cala,

l’ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que bategui com una ala.

 

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.

Aquest poema sempre m’ha emocionat, en aquests temps que corren encara m’emociona més i fa sentir més el pes de la opressió.

Abraçades de pau i llibertat presos polítics i exiliats.

Joan Carles Lara

Trencant el silenci

Tot i haver creat aquest bloc en el meu cantó més poètic i espiritual hi ha moments en els que necessito escriure el que penso, encara que sigui poc poètic i, tot i tenir connotacions espirituals, no ser exactament un tema dels quals m’agrada enraonar en públic.

M’agrada molt el silenci, em dóna pau, em reconforta… Però hi ha moments pel silenci i hi ha moments en els quals hem de donar la nostra opinió; penso que aquest és un d’aquests moments.

El meu país està patint, s’estan violant drets humans i s’estan aprofitant de la ignorància per pujar al poder persones de molt baixa humanitat, gent que no vol la pau, gent dolenta i manipuladora que gaudeix incitant a l’odi entre els pobles. 

Sí, és política, però per sobre de la política han d’estar els drets humans; formem part, obligada, d’un estat que està per sobre dels drets de les persones, persones no violentes, bones persones triades democràticament pel seu poble, mares i pares de família que ara estan a l’exili o empresonades. Si aquest és l’estat al qual pertanyem, no volem estar en aquest estat, hem de poder ser un país lliure, no només de sentiment, el sentiment ja fa temps que ha decidit, sinó també políticament: tenim dret a protegir la nostra llengua, les nostres tradicions i la nostra terra com sempre hem fet per sobre de qualsevol repressió, i tenim aquest dret sense haver de viure en constant lluita. Dret a descansar de la lluita, a poder viure una vida en pau amb el que ens pertany.

No interpreteu malament les meves paraules, demano no haver de lluitar, però no em fa por continuant fent-ho com fins ara, sense preses, sense pausa, en pau. Som un poble sense por.

Com deia un gran lluitador, pacífic, per la independència del seu país:


El treball que porten a terme els devots de la no violència és molt difícil, però cap dificultat pot abatre les persones que tenen fe en la seva missió.
Mahatma Gandhi

Tenim fe en la nostra missió i cap dificultat ens pot abatre i, tot i tenir dies dolents, sempre viurem a una “Catalunya Triomfant”.

Mai podreu trepitjar la nostra ànima ni canviar el nostre sentiment.

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara