El sitar i la tórtora

Om Shanti!

Les tórtores van sempre en parella, conec una que fa vida davant del balcó del pis on vivim, va perdre la seva parella i parrupa solitària a sobre una xemeneia.

De vegades li deixo llavors a l’ampit de la finestra de la cuina o a la barana mateix del balcó, poques vegades ha vingut a menjar-se-les però.

Fa un temps que he notat que quan toco el sitar al balcó estant, les vibracions de les cordes atreu els ocells, es posen a cantar i, fins i tot, els tudons que mengen les llavors dels arbres del voltant, s’apropen més i no surten volant quan ens aproximem mentre sona la música (el gos de la veïna es torna una mica boig bordant també).

Fa uns dies estava tocant notes baixes i la tórtora es va apropar tant que vaig poder veure la seva mirada, es va posar a tocar de mi, no s’espantava, només m’observava, fins i tot semblava que gaudia d’aquestes vibracions.

Em va semblar un moment màgic, una connexió espiritual de la música d’aquest instrument sagrat amb la natura.

La fotografia, a on no surto jo perquè no hi havia angle, la va fer la meva dona des de dins de casa.

Abraçades de pau,

Krishnananda Shivana

Joan Carles Lara

El tabú de la mort

Namaskar!

Om Namah Shivaya.

Parlava l’altre dia amb uns amics, dins una conversa bastant espiritual (amics als quals agraeixo infinitament la conversa en qüestió), sobre el tabú de la mort que ens han inculcat des de la nostra educació occidental; en aquell moment no saps com explicar el que és, des del punt de vista de la Sanatana Dharma i, més concretament, des de la perspectiva de l’Advaita Vedanta.

Ho intento ara, en un moment de ment serena i quietud de pensaments.

Com des de l’antiguitat ens han ensenyat els grans Swamis i Rishis, ens hem de prendre la vida com un entrenament pel moment tan especial que és quan el nostre Atman deixa el nostre cos.

Hem de veure la mort com una amiga, com un benefici, com un descans, com una pau; però, com podem aconseguir això?

No és fàcil donat els nostres samskaras, les nostres impressions i actes que es graven a la nostra ment i ens fan ser com som actualment. Ens han ensenyat que la mort és un ésser fosc amb una falç que ens ve a emportar de manera tètrica, entre d’altres “contes”, han volgut que tinguem por a la mort, perquè és amb la por que perdem la llibertat, que se’ns pot controlar.

És un treball intern constant entendre i no oblidar, que som alguna cosa més que aquest cos, que som presència, que som consciència i que això que som realment és infinit.

Sempre en base als consells dels grans Rishis de l’antiguitat i també dels contemporanis: hem de ser lliures, sense por a morir aquí i ara, aquest és un dels grans secrets de Moksha, l’alliberació. La desafecció als objectes sensorials i a les relacions és el gran alliberament, i no vol dir que ens haguem de desfer de tot i tothom o aïllar-nos, vol dir que podem viure el Samsara acomplint amb els nostres deures, estimant als qui ens envolten i formen part de la nostra vida i fent el bé, el Dharma, però sabent qui som, que podem entrar en l’espai de presència i consciència en qualsevol moment i veient allà que només hi ha “U”, l’Infinit, i que tom el que creiem que tenim, els nostres béns i estatus social, no són res, no tenen importància perquè no és el que som, formen part del joc al qual ens ha tocat jugar.

Viure sabent que això s’acaba, però sent conscients que som infinits.

Abraçades de pau,

Krishnananda Shivana

Joan Carles Lara

Entrar en Shamadi a través de la música

Om Shanti!

Sempre que havia entrat en un estat de shamadi, havia estat per mitjà de la meditació, ni molt menys ho aconseguia sempre i ni molt menys m’era senzill.

Avui, practicant una raga amb el sitar, quan ja portava una estona improvisant, he entrat en l’estat de shamadi més profund que he experimentat mai!

La bellesa de la raga, la vibració de les cordes, el sentiment que brolla directe de l’atman i et connecta amb la consciència universal i infinita… No hi ha res que t’apropi més a Déu que aquesta combinació de pau i amor universal.

No em cansaré mai de donar gràcies a l’amor de la meva vida pel regal material i espiritual que m’ha fet i al meu gurují per endinsar-me, de la manera més sàvia, en el món de la música sagrada del sitar.

Abraçades de pau,

Krishnananda Shivana

En unió amb la natura – El mar

Assegut, a la sorra de la platja, en un dia ennuvolat però càlid, amb la respiració tranquil.la de l’amor de la meva vida fent-me companyia.

Miro el mar, no, sento el mar. El anar i tornar de les onades entra en harmonia amb els batecs del cor, amb la respiració.

Sento la respiració, prenc consciència.

Al igual que el cel es veu reflectit en el mar i el mar li roba el seu color igualment jo em veig reflectit en el mar, en el seu ritme, en el seu batec. Sento el vent que em mou els cabells, sento la olor de l’aigua salada, prenc consciència, miro la meva estimada… Som un amb la natura, som un amb l’amor.

La natura, el mar, l’amor… Tots som un.

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

 

Solitud – Soledad

Hem d’estar bé en soledat, hem d’estar bé amb nosaltres mateixos, ho hem d’aconseguir.

Encara que portem molts anys sense saber què és la solitud i aquesta ens arribi de cop, hem de ser prou conscients que, encara que físicament no tinguem a ningú al costat, som en permanent unió amb tot el que ens envolta; per tant aturem-nos, meditem, sentim la unió amb l’Ésser i podrem abandonar aquesta sensació de mancança que, de no deixar-la de banda, ens aniria apagant la part lluminosa que tenim de manera natural cadascú de nosaltres i que ens fa ser més conscients del nostre cantó infinit.

 

Hemos de estar bien en soledad, hemos de estar bien con nosotros mismos, hemos de conseguirlo.

Aunque llevemos muchos años sin saber qué es la soledad y esta nos llegue de súbito, hemos de ser lo suficientemente conscientes de que, aunque físicament no tengamos a nadie al lado, estamos en permanente unión con todo lo que nos rodea; por tanto detengámonos, meditemos, sintamos la unión con el Ser y podremos abandonar esta sensación de abandono que, de no dejarla de lado, nos irá apagando la parte luminosa que tenemos de manera natural cada uno de nosotros y que nos hace ser más conscientes de nuestro lado infinito.

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

Les religions i l’home

Sento sovint comentaris de que les religions tenen la culpa de moltes de les desgràcies que patim avui dia, la més greu d’aquestes desgràcies: la guerra.

Sé que les religions han estat creades per l’home i per tant poden tenir un mal us per part de l’home com tot el que fa l’home encara que sigui amb bona intenció, com per exemple la fissió nuclear que es pot fer servir com a energia o bé com a arma de destrucció massiva.

Aquests primers homes il·luminats per Déu que van crear el conjunt de creences, rituals, maneres de viure, etcètera, van tenir com a base, en la majoria d’aquestes creences, l’amor al proïsme i la pau en la convivència com a camí vers la deïtat o vers la unió amb l’univers o amb la natura.

Per tant penso i escric, amb tota humilitat, que les religions són una font d’energia espiritual i que és cosa nostra doncs, de tota la humanitat, no arribar a una interpretació tan errònia capaç de convertir-les en armes de destrucció massiva.

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara