Om és la paraula més sagrada dels Vedes i pot ser comparada al “Verb” al que fa referència Sant Joan al quart evangeli: “Al començament era el verb, i el verb era amb Déu, i Déu era el verb”.
D’acord amb la filosofia Hindú, la totalitat de l’univers té nom i forma (Namarupa) com a condicions per a la seva manifestació. La forma és la seva coberta exterior, de la qual el nom o idea és l’essència interna o nucli. El nom és inseparable d’una paraula o so. L’univers percebut pels cinc sentits és la forma, darrera la qual roman l’eterna i no-expressable “Sphota“, la paraula o logos.
Aquest etern Sphota, el material essencial i sense-començament de totes les idees o noms, és el poder a través del qual el Senyor crea l’univers; més encara, el Senyor primer esdevé condicionat com el Sphota per la seva pròpia Maya, i a llavors es desenvolupa com l’Univers més concret que és percebut pels sentits.
El símbol de Sphota és l’OM, també s’escriu AUM. Donat que una paraula és inseparable de la seva idea, l’OM i l’etern Sphota són inseparables. Per tant, l’etern OM és la mare de tots els noms i formes, i la més sagrada de totes les paraules sagrades. Poden haver d’altres paraules per denotar l’etern i no-expressable Sphota; però els hinduistes afirmem que l’OM és una paraula única i l’única adequada.
Sphota és el material i fonament de tots els sons i paraules, que són inseparables dels noms o idees, per tant, no és cap paraula definida o completament formada. És a dir, si totes les peculiaritats que distingeixen una paraula d’una altra fossin tretes, el que restaria és el Sphota o l’OM. Per tant l’OM és nomenant nada-brahman, (el so-brahman). Les tres lletres A, U i M, pronunciades de manera combinada com a “OM”, són el símbol generalitzat de tots els sons possibles.
“A” és el so arrel, la clau, que es pronuncia sense que la llengua toqui cap part del cel de la boca. És el menys diferenciat de tots els sons. Tots els sons articulats són produïts a l’espai que existeix entre l’arrel de la llengua i els llavis: el so gutural és “A”, i “M” és l’últim so. “U” representa el moviment cap a endavant de l’impuls que comença a l’arrel de la llengua i finalitza als llavis. Si es pronuncia adequadament, OM representarà la gama completa de sons; i cap altra paraula pot fer això. Per tant, l’OM és el símbol més ben acabat de Sphota, el logos, la paraula que era al “començament”. Com el Sphota, que és l’aspecte més subtil de l’univers manifestat, està més proper al Senyor i és, indubtablement, la primera manifestació de la seva divina saviesa, l’OM és el veritable símbol de Déu. És el símbol tant del Déu personal en el seu aspecte de creador, mantenidor i destructor com el de la realitat impersonal.
“A”, “U” i “M” representen respectivament, creació, manteniment i destrucció. Com hem dit abans, tots els sons articulars descansen entre “A” i “M”. El so indiferenciat, similar a un gong, que apareix al final de la pronunciació de l’OM, quan el so “M” és prolongat, és el símbol de la realitat impersonal i transcendental.
L’OM és eternament existent. No va ser inventat per cap humà, sinó que va ser revelat als místics d’ànima pura quan, en meditació, les seves ments combregaven amb el suprem.
Les Upanishads parlen de l’OM com el símbol més eficaç del Brahman. Tots els cercadors de la veritat, que mediten en el Brahman amb o sense atributs, poden fer servir aquest símbol.
Comentaris del Swami Nikhilananda
La vall de l'espiritualitat 