Aquí està el meu “jo” més mundà un cop més arrossegant-se pel samsara mirant de sobreviure i sent conscient del joc (lila), de maya.
M’he acostumat a la incertesa de la vida adoptant santosha, per no embogir ni caure en la preocupació profunda que m’impediria veure la veritat sobre tot; no és un exercici fàcil, la ment té les seves maneres d’arrossegar-te al pensament negatiu compulsiu i inconscient.
Hem de lluitar contra això, hem de ser conscients i romandre connectats, adoptant i sabent apreciar la sacralitat en tot el que ens envolta.
Aturem-nos, meditem, practiquem ahimsa (la no-violència) en tot el que fem i tot el que pensem, mirem la llum sagrada que raja de tot i de tothom, visquem en la pau (shanti) i en l’amor als demés i al planeta.
Quan portes anys de cerca de la llum pura, aconsegueixes que el riu del samsara es converteixi en un rierol.
L’aigua ja no t’arrossega, no et passa per sobre, no t’ofega; l’aigua ja no està bruta.
Tens els peus en un rierol d’aigua clara, notes com passa, com s’escola entre els teus dits, però ja no fa un soroll eixordador, el so és una música pura semblant a la que ens surt del cor que no es pot sentir amb les oïdes sinó amb l’ànima, amb l’atman.
I no vols sortir, de moment, del rierol, ja t’està bé mirar-te’l des de dalt amb les seves rutines i el seu joc incessant i moltes vegades repetitiu, amb molt poques variacions.
Agafes de la mà les ànimes que t’acompanyen pel camí i et guien, o les guies i mires de fer el mínim mal possible al teu entorn perquè sense violència hi ha pau.
Pau en la paraula, pau en les accions.
La roda del samsara gira eternament, de nosaltres depèn deixar-nos arrossegar o bé fluir en pau.
La no-violència és una de les respostes, la no-discriminació del proïsme es una altra. Tots som un, ningú és més que ningú. La resta és ignorància i egoisme.
Com els pètals de la flor del cirerer, que veig des de la finestra, anirem caient, just per veure l’inici de la primavera, creient que la nostra flor era la més bella, ignorant que totes eren iguals i formaven part del mateix arbre.
Em rendeixo a la vida, que la roda del samsara vagi girant i que el karma de cadascú vagi posant les coses al seu lloc. No puc fer més. Fluiré com l’aigua. Em doblegaré com un jonc, sense trencar-me, amb resiliència. Per continuar en el meu estat de pau. 🕉️🙏🏼☮️
“Ara feia temps, de fet anys, que no escrivia cap article; fa mesos que observo un comportament de moltes empreses i governs que s’ha posat de moda i em sembla bastant “ofensiu” per la nostra intel·ligència, es tracta dels compromisos i agendes, sobretot parlant del tema ecològic i de les emissions del CO2 a l’atmosfera.
Quan va començar la moda les agendes eren per al 2030, estrenem ja el 2022 i, com que veuen que la data s’apropa, ara ja han pujat al 2050… La qual cosa em recorda un conte tradicional, diria que grec, que té molt a veure amb aquesta manera de fer màrqueting.
No explicaré aquí tota la història, ens quedarem amb el missatge; el cas és que d’alguna manera un rei, per posar a prova al millor dels mestres del regne, li diu que ha d’ensenyar a llegir i a escriure a un ase, literalment, a un ase de veritat, amb orelles i cua… El mestre sense gaire preocupació li respon que cap problema, en deu anys l’ase sabrà llegir i escriure.
El fill del mestre, alarmat, li fa veure al seu pare que és impossible que això ho pugui fer, que en deu anys el rei li farà tallar el cap, a la qual cosa el mestre respon: “Fill, no pateixis, en deu anys o s’ha mort l’ase, o s’ha mort el rei, o m’he mort jo!”.
D’aquí al 2050, i fins i tot al 2030, no ens recordarem d’aquestes promeses buides que les grans empreses estan fent ara de cara a la galeria.
El compromís pel medi ambient no pot esperar, ha de ser ara, el compromís ha de ser ferm, una campanya de rentat d’imatge que promet accions assolides en 30 anys és una venda de fum; fins i tot encara que sigui certa.
Així que deixem de vendre fum i confiem en totes les persones que estan fent coses ja, avui, ara mateix, que es preocupen per l’herència ecològica que deixarem a les nostres filles i fills i que tenen objectius a mig termini com a mínim, la cosa no està com per allargar-ho més en el temps.
Una abraçada a tots el meus fidels seguidors, espero que dels petits grans de sorra de tots i cadascun de nosaltres, en surti alguna cosa bona, alguna consciència remoguda, alguna petita acció que sumi pel total d’un canvi de paradigma.”
Parlava l’altre dia amb uns amics, dins una conversa bastant espiritual (amics als quals agraeixo infinitament la conversa en qüestió), sobre el tabú de la mort que ens han inculcat des de la nostra educació occidental; en aquell moment no saps com explicar el que és, des del punt de vista de la Sanatana Dharma i, més concretament, des de la perspectiva de l’Advaita Vedanta.
Ho intento ara, en un moment de ment serena i quietud de pensaments.
Com des de l’antiguitat ens han ensenyat els grans Swamis i Rishis, ens hem de prendre la vida com un entrenament pel moment tan especial que és quan el nostre Atman deixa el nostre cos.
Hem de veure la mort com una amiga, com un benefici, com un descans, com una pau; però, com podem aconseguir això?
No és fàcil donat els nostres samskaras, les nostres impressions i actes que es graven a la nostra ment i ens fan ser com som actualment. Ens han ensenyat que la mort és un ésser fosc amb una falç que ens ve a emportar de manera tètrica, entre d’altres “contes”, han volgut que tinguem por a la mort, perquè és amb la por que perdem la llibertat, que se’ns pot controlar.
És un treball intern constant entendre i no oblidar, que som alguna cosa més que aquest cos, que som presència, que som consciència i que això que som realment és infinit.
Sempre en base als consells dels grans Rishis de l’antiguitat i també dels contemporanis: hem de ser lliures, sense por a morir aquí i ara, aquest és un dels grans secrets de Moksha, l’alliberació. La desafecció als objectes sensorials i a les relacions és el gran alliberament, i no vol dir que ens haguem de desfer de tot i tothom o aïllar-nos, vol dir que podem viure el Samsara acomplint amb els nostres deures, estimant als qui ens envolten i formen part de la nostra vida i fent el bé, el Dharma, però sabent qui som, que podem entrar en l’espai de presència i consciència en qualsevol moment i veient allà que només hi ha “U”, l’Infinit, i que tom el que creiem que tenim, els nostres béns i estatus social, no són res, no tenen importància perquè no és el que som, formen part del joc al qual ens ha tocat jugar.
Viure sabent que això s’acaba, però sent conscients que som infinits.
El número 46 és un número curiós, els cromosomes que rebem dels nostres pares són 46, l’antic testament està format per 46 llibres i és una salutació al Japó (igual que el 10 el podem fer servir en català), pels egipcis simbolitza l’herència cultural i dels avantpassats…
El cas és que avui són els anys que faig i, si bé no parlo gaire de la meva vida personal per aquí, tenia ganes d’escriure, com per fer un resum.
I si miro amb sinceritat al que m’envolta tinc una vida plena, una família petita que m’estima, una dona meravellosa que m’estima i a la que estimo com mai he estimat, una bona feina i un equilibri físic i espiritual acceptable.
Així que gràcies a Déu per la part que li toca i gràcies a tots els que feu que aquest i tots el dies siguin especials.
Gràcies també als meus fidels seguidors del bloc.
De diferents maneres us estimo a tots.
Abraçades de pau,
Joan Carles Lara
PD: el següent post tornarà a ser interessant us ho prometo!
Em trobo immers en el fang del Samsara, la meva ment sap que tot és Maya, una il·lusió, però tiba del meu cos per tal que faci les funcions bàsiques per poder no aturar-me dins d’aquesta roda de la quotidianitat.
Voldria estar tota la meva existència connectat amb la consciència, però la ment és més forta la major part del dia, perquè la deixo fer, perquè sinó seria un personatge estrany pels demés i no podria acomplir les meves obligacions, sobretot econòmiques.
Per poder ser u amb l’univers contínuament m’hauria de desprendre de tot i de tothom i això no es pot fer sense caure en la misèria capitalista i social… La riquesa d’esperit vs la pobresa material… On es troba l’equilibri en aquesta tria?
Veig persones que tiren endavant molt millor que jo, socialment estan millor vistes, tot i haver-me maltractat físicament i psicològica, es mouen pel món com si fossin les víctimes i això els funciona, tenen un munt de frases fetes per posar als seus estatus de les xarxes socials i la gent es fa una imatge que no té res a veure amb la realitat… Perquè viuen precisament manipulant aquesta imatge, viuen una mentida… Viuen esgotant els recursos i els sentiments dels demés.
Només em resta confiar en el karma, la justícia els arribarà tard o d’hora… Però tampoc m’importa gaire, no us ho penseu, no sóc rancuniós… Si fos així només hauria de posar noms i cognoms i escampar la brutícia. No val la pena, l’adharma els donarà el seu karma, jo no sóc ningú per impartir justícia.
Jo trobo la llum cada dia en l’amor i això em fa ser u amb l’univers: l’amor de veritat, l’amor pur, l’amor etern.
A la nit més fosca de l’esperit sempre brilla ella, la meva estrella d’amor, convertint la roda del Samsara en una dolça roda a on passar la resta d’aquesta vida amb la felicitat que ens mereixem.
Coneixent la il·lusió del dia dia, Maya, has de continuar tirant endavant perquè la roda del Samsara no para mai…
Tens una feina que vols estable, però sempre et fan dubtar, de fora i de dins, uns prometent millors coses que les que tens i els altres exigint més del que et ve de gust donar pel que et donen ells a canvi… I tot pels diners, és clar.
Ingenu de tu! Et pensaves que tindrien prou amb el teu amor a la feina ben feta i el tracte amb les persones… És que no portes prou anys treballant? No t’han servit de res els més de vint anys al mercat? No saps que quan entres nou sempre hi ha algú que pensa que acabes de sortir de l’ou i et tracta com si fossis un becari?
La vida proveirà i recorda que al final tot anirà bé i si no, no és el final!
Inauguro avui aquesta nova categoria del bloc… De moment restarà en blanc, però vull poder explicar les coses més quotidianes, potser menys espirituals, més lligades a la roda del “Samsara”…
Quan les persones dolentes amb una mica més de poder que tu, laboralment parlant, construeixen la seva xarxa de malícia, sense tenir en compte la sensibilitat dels demés, aconsegueixen fer-te sentir un fracassat en el teu lloc de treball amagant així la seva pròpia incompetència.
Actuen a poc a poc, sense adonar-se del mal que fan, i van aconseguint que vagis perdent la il·lusió, la passió que havies posat en la teva empresa, en la teva marca.
Quan ja et tenen a baix de tot, a llavors fan l’estocada final i demostren amb xifres i gràfiques que no ho has fet bé, et fan fora.
Ells segueixen amb els projectes que tu havies encetat i, fins i tot, amb la teva manera de fer, et xuclen les idees i tu ja no hi ets, fins i tot és possible que arribin a triomfar en els projectes que tu havies obert o en d’altres però amb el teu estil de treball que tant van criticar-te al seu dia.
De sobte et veus a casa, desesperat, deprimit, trist. I ningú et pot ajudar, perquè tothom segueix el ritme del dia a dia, com si tu estiguessis movent-te a càmera lenta i per darrera es veiés la gent a càmera ràpida fent les coses del dia a dia.
La meva filosofia m’impedeix, encara que no m’obliga, entrar en un bucle de ira, odiar… No és fàcil, al cap i a la fi som humans i la marca genètica és forta.
La meva filosofia és sentir compassió fins i tot dels enemics: la malícia ha pogut amb ells i els hem de compadir, han sigut víctimes del món material, només veuen la importància en el estatus social, en els diners, no saben el que en realitat és important i, el que és més trist, segurament no ho sabran mai o quan ho descobreixin serà massa tard.
Estan arrossegant-se pel fang del Samsara sense remei.
Així que el millor és empassar-se els sentiments negatius, viure aquí i ara, aprendre dels errors i aplicar el més profund Santosha (l’acontentament, que no el conformisme).
Quan les persones dolentes amb una mica més de poder que tu, laboralment parlant, construeixen la seva xarxa de malícia, sense tenir en compte la sensibilitat dels demés, aconsegueixen fer-te sentir un fracassat en el teu lloc de treball amagant així la seva pròpia incompetència.
La vall de l'espiritualitat 