Quaranta-sis

El número 46 és un número curiós, els cromosomes que rebem dels nostres pares són 46, l’antic testament està format per 46 llibres i és una salutació al Japó (igual que el 10 el podem fer servir en català), pels egipcis simbolitza l’herència cultural i dels avantpassats…

El cas és que avui són els anys que faig i, si bé no parlo gaire de la meva vida personal per aquí, tenia ganes d’escriure, com per fer un resum.

I si miro amb sinceritat al que m’envolta tinc una vida plena, una família petita que m’estima, una dona meravellosa que m’estima i a la que estimo com mai he estimat, una bona feina i un equilibri físic i espiritual acceptable.

Així que gràcies a Déu per la part que li toca i gràcies a tots els que feu que aquest i tots el dies siguin especials.

Gràcies també als meus fidels seguidors del bloc.

De diferents maneres us estimo a tots.

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

PD: el següent post tornarà a ser interessant us ho prometo!

Absorbit voluntàriament, pel Samsara; l’alliberament ve de l’amor.

Em trobo immers en el fang del Samsara, la meva ment sap que tot és Maya, una il·lusió, però tiba del meu cos per tal que faci les funcions bàsiques per poder no aturar-me dins d’aquesta roda de la quotidianitat.

Voldria estar tota la meva existència connectat amb la consciència, però la ment és més forta la major part del dia, perquè la deixo fer, perquè sinó seria un personatge estrany pels demés i no podria acomplir les meves obligacions, sobretot econòmiques.

Per poder ser u amb l’univers contínuament m’hauria de desprendre de tot i de tothom i això no es pot fer sense caure en la misèria capitalista i social… La riquesa d’esperit vs la pobresa material… On es troba l’equilibri en aquesta tria?

Veig persones que tiren endavant molt millor que jo, socialment estan millor vistes, tot i haver-me maltractat físicament i psicològica, es mouen pel món com si fossin les víctimes i això els funciona, tenen un munt de frases fetes per posar als seus estatus de les xarxes socials i la gent es fa una imatge que no té res a veure amb la realitat… Perquè viuen precisament manipulant aquesta imatge, viuen una mentida… Viuen esgotant els recursos i els sentiments dels demés.

Només em resta confiar en el karma, la justícia els arribarà tard o d’hora… Però tampoc m’importa gaire, no us ho penseu, no sóc rancuniós… Si fos així només hauria de posar noms i cognoms i escampar la brutícia. No val la pena, l’adharma els donarà el seu karma, jo no sóc ningú per impartir justícia.

Jo trobo la llum cada dia en l’amor i això em fa ser u amb l’univers: l’amor de veritat, l’amor pur, l’amor etern.

A la nit més fosca de l’esperit sempre brilla ella, la meva estrella d’amor, convertint la roda del Samsara en una dolça roda a on passar la resta d’aquesta vida amb la felicitat que ens mereixem.

T’estimo.

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

El Samsara laboral

Coneixent la il·lusió del dia dia, Maya, has de continuar tirant endavant perquè la roda del Samsara no para mai…

Tens una feina que vols estable, però sempre et fan dubtar, de fora i de dins, uns prometent millors coses que les que tens i els altres exigint més del que et ve de gust donar pel que et donen ells a canvi… I tot pels diners, és clar.

Ingenu de tu! Et pensaves que tindrien prou amb el teu amor a la feina ben feta i el tracte amb les persones… És que no portes prou anys treballant? No t’han servit de res els més de vint anys al mercat? No saps que quan entres nou sempre hi ha algú que pensa que acabes de sortir de l’ou i et tracta com si fossis un becari?

La vida proveirà i recorda que al final tot anirà bé i si no, no és el final!

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

Samsara

Inauguro avui aquesta nova categoria del bloc… De moment restarà en blanc, però vull poder explicar les coses més quotidianes, potser menys espirituals, més lligades a la roda del “Samsara”

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

Samsara

Santosha

SantoshaQuan les persones dolentes amb una mica més de poder que tu, laboralment parlant, construeixen la seva xarxa de malícia, sense tenir en compte la sensibilitat dels demés, aconsegueixen fer-te sentir un fracassat en el teu lloc de treball amagant així la seva pròpia incompetència.

Actuen a poc a poc, sense adonar-se del mal que fan, i van aconseguint que vagis perdent la il·lusió, la passió que havies posat en la teva empresa, en la teva marca.

Quan ja et tenen a baix de tot, a llavors fan l’estocada final i demostren amb xifres i gràfiques que no ho has fet bé, et fan fora.

Ells segueixen amb els projectes que tu havies encetat i, fins i tot, amb la teva manera de fer, et xuclen les idees i tu ja no hi ets, fins i tot és possible que arribin a triomfar en els projectes que tu havies obert o en d’altres però amb el teu estil de treball que tant van criticar-te al seu dia.

De sobte et veus a casa, desesperat, deprimit, trist. I ningú et pot ajudar, perquè tothom segueix el ritme del dia a dia, com si tu estiguessis movent-te a càmera lenta i per darrera es veiés la gent a càmera ràpida fent les coses del dia a dia.

La meva filosofia m’impedeix, encara que no m’obliga, entrar en un bucle de ira, odiar… No és fàcil, al cap i a la fi som humans i la marca genètica és forta.

La meva filosofia és sentir compassió fins i tot dels enemics: la malícia ha pogut amb ells i els hem de compadir, han sigut víctimes del món material, només veuen la importància en el estatus social, en els diners, no saben el que en realitat és important i, el que és més trist, segurament no ho sabran mai o quan ho descobreixin serà massa tard.

Estan arrossegant-se pel fang del Samsara sense remei.

Així que el millor és empassar-se els sentiments negatius, viure aquí i ara, aprendre dels errors i aplicar el més profund Santosha (l’acontentament, que no el conformisme).

Al menys intentar-ho.

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara