Santosha

Quan les persones dolentes amb una mica més de poder que tu, laboralment parlant, construeixen la seva xarxa de malícia, sense tenir en compte la sensibilitat dels demés, aconsegueixen fer-te sentir un fracassat en el teu lloc de treball amagant així la seva pròpia incompetència.

Actuen a poc a poc, sense adonar-se del mal que fan, i van aconseguint que vagis perdent la il·lusió, la passió que havies posat en la teva empresa, en la teva marca.

Quan ja et tenen a baix de tot, a llavors fan l’estocada final i demostren amb xifres i gràfiques que no ho has fet bé, et fan fora.

Ells segueixen amb els projectes que tu havies encetat i, fins i tot, amb la teva manera de fer, et xuclen les idees i tu ja no hi ets, fins i tot és possible que arribin a triomfar en els projectes que tu havies obert o en d’altres però amb el teu estil de treball que tant van criticar-te al seu dia.

De sobte et veus a casa, desesperat, deprimit, trist. I ningú et pot ajudar, perquè tothom segueix el ritme del dia a dia, com si tu estiguessis movent-te a càmera lenta i per darrera es veiés la gent a càmera ràpida fent les coses del dia a dia.

La meva filosofia m’impedeix, encara que no m’obliga, entrar en un bucle de ira, odiar… No és fàcil, al cap i a la fi som humans i la marca genètica és forta.

La meva filosofia és sentir compassió fins i tot dels enemics: la malícia ha pogut amb ells i els hem de compadir, han sigut víctimes del món material, només veuen la importància en el estatus social, en els diners, no saben el que en realitat és important i, el que és més trist, segurament no ho sabran mai o quan ho descobreixin serà massa tard.

Estan arrossegant-se pel fang del Samsara sense remei.

Així que el millor és empassar-se els sentiments negatius, viure aquí i ara, aprendre dels errors i aplicar el més profund Santosha (l’acontentament, que no el conformisme).

Al menys intentar-ho.

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

Tinguem pau també a la feina

A les feines de molta responsabilitat de vegades hem de conviure amb persones amb les quals és molt difícil portar una relació amigable pel fet que ens semblen persones dolentes o persones que ens volen fer la vida impossible. És fa encara més difícil mantenir un estat de pau interior per fer front  aquestes persones o situacions, fins al punt que poden afectar el nostre estat d’ànim i fins i tot a la nostra salut o a la relació amb el éssers estimats.

No podem canviar  aquestes persones, hem de canviar nosaltres mateixos la manera de tractar amb elles i fins i tot d’entendre la seva realitat. El més comú és que les persones que tendeixen a ser molt negatives estiguin passant per un moment complicat a la seva vida, nosaltres interactuem amb ells durant unes hores, ells han de conviure amb sí mateixos en tot moment; per tant un bon començament és observar-los des del punt de vista de la compassió.

Hem de saber identificar les persones o ambients tòxics i allunyar-nos tant com puguem, tant com ens ho permeti la nostra responsabilitat dins del lloc de treball. Un cop identificats hem d’aconseguir que no ens afecti a la nostra integritat de manera permanent, ni dins de l’empresa, ni, de cap manera,  fora, quan estem envoltats de les persones que ens estimen o estimem.

La manera  que no ens afectin aquestes situacions creades per aquestes persones immerses en la negativitat és ser transparents, eteris… Que la negativitat mori en nosaltres, que ens traspassi, que no torni, que no serveixi per alimentar l’ego de “l’enemic”. Si la negativitat, l’odi o la violència de paraula no retorna, no hi ha combat, si no hi ha combat tot el que queda és pau.

No obstant això tot té un límit i hem de ser conscients de quan s’estan traspassant aquests límits, independentment del grau d’afectació que ens provoquin aquestes situacions, és el moment de posar en pràctica la confiança en nosaltres mateixos, és el moment de passar a l’acció denunciant aquesta situació o persona informant-nos dels nostres drets i deures que variaran depenent del lloc que ocupem dins de la jerarquia de l’empresa.

També podem veure, com sempre, la part positiva del tema: tenint clar que això ens farà més forts i ajudarà al nostre creixement intern.

El que està clar és que no podem permetre que la integritat i la salut física i mental quedin perjudicades, la vida és massa curta com per malbaratar els moments feliços dins i fora de l’ambient laboral.

És una qüestió de prioritats, de saber el que és realment important, de preguntar-nos a nosaltres mateixos si volem que el nostre entorn laboral marqui el ritme de la nostra vida (en el cas que sigui un ritme negatiu) o si el versos del poema del nostre recorregut pel món els escriurem amb les persones que ens envolten i ens estimen de veritat.

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara