No sóc aquest cos, no sóc aquesta ment…

El meu cos té 47 anys, a punt per 48, i la meva ment em fa sentir com a un nen que ha perdut totes les joguines, però el temps ha passat i les joguines són coses tan importants físicament com la salut i sentimentalment com membres de la família que han traspassat o que els agradaria que jo ho fes, i parlo de membres propers de la família.

Toco el sitar amb la música que em brolla de l’ànima i la música surt trista, com un plor, bell, però un plor al cap i a la fi.

Quina és la solució? Em pregunto a mi mateix; i la resposta és senzilla: jo no sóc aquest cos ni aquesta ment.

El dolor físic i el dolor mental es poden arribar a ignorar? Potser amb molts anys de pràctica sí, del tot. Però ens hem de conformar amb poder arribar a un equilibri a on aquests dolors passin a un segon terme i, com a mínim, que no ens controlin la vida.

El dolor (el cos dolor que diria l’Eckhart Tolle i que és el mental i el físic junts) no ens pot controlar la vida, hem d’estar per sobre d’aquest estat “zombie” al qual ens empeny aquesta societat occidental actual que ens vol fer sentir culpables de tot el que passa al nostre voltant.

Hem d’estar per sobre de la ment, hem de ser consciència pura, connectats, el màxim de temps possible, a la consciència universal (a l’Ésser, a Déu, a l’univers… poseu-li el marcador que vulgueu a la paraula, el que us vagi més bé), només així sentirem una sensació semblant a la “felicitat”, però no a la felicitat que ens han venut des que vam néixer, no, a la real, a la que no necessita res material ni una dependència de ningú per romandre en un estat de pau, la felicitat que brolla de l’ànima que és una amb l’univers.

La no-violència (amb tot el que això comporta), l’acontentament, la veritat, la justícia en el sentit més ample i el desinterés dels nostres actes de bondat, entre d’altres coses, ens porten a aquest estat, un estat altament espiritual (que no religiós).

Seria aquesta la definició de l’amor, l’amor pur.

I potser la solució de la majoria dels nostres patiments; jo ho crec així, hi tinc fe i estic envoltat de gent, per sort, que cada cop entenen més el meu punt de vista, em donen pau, m’agraden, me’ls estimo.

Una abraçada de pau,

Krishnananda Shivana

Joan Carles Lara

El dolor, l’embolcall del meu Atman

OM!

Després de notar un dolor general que ha anat en augment des de finals de l’any passat, i després de passar per un periple que inclou tota una col·lecció de diferents metges, ara estem quasi segurs que pateixo de fibromiàlgia, trobareu informació per internet; per mi bàsicament és dolor general, cansament cap al tard, impossibilitat de dormir més d’un parell d’hores seguides i inflamació dels turmells i els canells, fins al punt que he hagut de deixar de fer hatha.

El cos físic s’ha convertit en dolor. Fins i tot de vegades em costa enraonar i escriure…

Però no sé quant aguantaré vivint les 24 hores amb dolor i sense poder dormir bé, la veritat és que és una prova dura; no faig més que concentrar-me en l’esperit universal, repeteixo els meus mantres i segueixo endavant pel món físic mentre no se m’obri la porta a l’alliberació.

Un altre dels símptomes és la depressió, la veritat és que segurament sigui així, el dolor continu és molt difícil de portar…  En el meu cas també, he preparat la meva ànima pel moment del meu traspàs, però és impossible controlar el dolor físic, amb la nostra filosofia podem intentar dominar el patiment, però el dolor és cosa del cos, l’embolcall del nostre atman.

Pel dolor físic he aconseguit una reducció dels símptomes no gràcies a la medicina moderna, sinó a remeis naturals, o químics però que no són farmacèutics, alguns d’ells recomanats pel nostre Swamiji; però tampoc són un miracle, no us feu falses esperances (el del Swamiji el que més, la veritat).

Tot això em porta a pensar en la medicina moderna: som números dins d’un sistema i, per la medicina privada, quant més visites millor i per la pública… hem d’agrair tenir sanitat pública, però no arriba a tot arreu a on ha d’arribar en un estat en contínua recessió en mans de pollastres sense cap, que s’estima més gastar-s’ho en pagar un exèrcit obsolet e innecessari (només serveix per mantenir una imatge d’unió inexistent en un estat sense nació i per reprimir la nostra nació sense estat) i una monarquia obsoleta i totalment innecessària que, realment també és un complement per l’intent de manteniment d’una imatge d’un estat obsolet i repressor.

En definitiva una sanitat privada capitalista i una pública patidora d’una mala gestió de les arques d’un estat, repeteixo, repressiu i en continua recessió, manegat tal vegada per la dreta disfressada de democràcia i tal vegada per una esquerra més de dretes del que ens volen fer pensar.

Haig de tirar de tota la meva fe i pau mental per desconnectar cada dia del dolor i centrar-me en el Brahman, ser un amb Shiva, amb Déu.

Gràcies a tots per seguirme i per les vostres paraules al bloc, sou els millors!

A propòsit, si algú pateix fibromiàlgia o té sospites, que no dubti en contactar-me, en aquest últim any m’he fet un expert i conillet d’índies dels medicaments alternatius 😉

 

Abraçades de pau,

Om Namah Shivaya! 

Krishnananda Siva Das

Tinguem pau també a la feina (2)

Tinguem pau també a la feina (1)

Recentment he viscut algun cas de malaltia a la feina per causa, com no, de l’estrès; bé, comença amb l’estrès i va derivant cap a dolences físiques (cervicals, esquena, estómac…).

He recomanat als meus companys que facin algun exercici senzill al seu mateix lloc de feina, per tal de relaxar els músculs cada 2 o 3 hores, això els pot ajudar, però només acabarà amb la causa física del dolor, per la part psicològica l’ajuda ha de ser una altra i, tal i com estan avui dia les empreses, falta aquesta persona que escolti sense jutjar i sense afectar a la vida laboral del treballador, i no parlem de l’ajuda espiritual…

És molt contradictori que tot i saber que la feina és el lloc a on més hores passem al dia, no tinguem aquestes eines a l’abast (al menys en cap dels llocs que jo conec, que no són pocs). El cas és que és així i que no podem fer res més que ajudar-nos, com sempre, entre nosaltres; no em refereixo a aquelles converses banals (però també necessàries) de “com t’han anat les vacances” o “on vas aquest cap de setmana”, em refereixo a observar a les persones que treballen amb nosaltres amb la ment clara i percebre l’energia que desprenen, mirar-les sincerament als ulls i veure si s’amaga algun “dolor” al darrera de la seva façana principal; intentar detectar això és fàcil, només hem de deixar-nos de prejudicis i tornar-nos una mica més humans.

Un cop detectat aquest “dolor” no necessitem saber-ne més, no hem de furgar en això ni caure en el “sensacionalisme” només hem d’obrir el nostre cor i, amb la nostra mirada més sincera, fer entendre que som una ànima més amb la qual es pot parlar sense por a ser jutjat. La resta hauria de fluir de manera natural, la millor ajuda la majoria de vegades és saber escoltar.

És totalment aplicable a la nostra vida personal fora de l’empresa, està clar.

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

Positivitat des del dolor

Fins i tot en els moments en els que el dolor, ja sigui un dolor físic o de l’ànima, ens ataca amb més força, hem de saber veure més enllà del nostre patiment i extreure el positivisme; per exemple en la gent que ens envolta i ens estima i ens mira d’ajudar fins a on són capaços.

Dels Yoga-Sutra de Patanjali: Niyama (un dels pasos del Yoga) les observances d’allò positiu, i la que ens pot ajudar més en un cas de “dolor”: Santhosa (acontentament) que no hem de confondre amb el conformisme. Es tracta de mantenir la serenitat mental sabent que som éssers espirituals amb una meta transcendent; la realitat material canvia constantment però nosaltres hem de mantenir la nostra ment estable, observant la meta espiritual com la llum que ens guia enmig de la tempesta.

Que tingueu pau!

Joan Carles Lara