Qui és el meu guru?

Moltes vegades ens fem aquesta pregunta en la nostra recerca espiritual: qui em pot guiar pel complicat camí de l’esperit?

De vegades ens associem amb éssers amb les nostres mateixes inquietuds, busquem un guru, un guia espiritual que ens ajudi en la nostra recerca. La veritat és que totes les maneres, si són transparents i sinceres, poden arribar a bon port però de vegades per falta de temps o d’afinitats, no trobem el camí amb l’ajuda de ningú, de vegades som nosaltres mateixos que trobem el camí de la llum per la via de la recerca interior i de la recerca exterior pròpia documentant-nos de manera correcta, tot depèn de les ganes que hi posem.

Al Llibre del Senyor (Srimad Bhagavatam), joia de la literatura espiritual hindú, trobem uns “slokas” (l’equivalent als versos de la poesia occidental) en els quals Krishna dóna un exemple de com trobar el camí correcte sense la necessitat d’un guru.

No transcriuré paraula per paraula tota la història però sí faré un petit resum perquè penso que us pot ser molt interessant i també perquè em sento molt identificat.

Es tracta d’una conversa entre Yadu (un avantpassat de Krishna) i Dattatreya un renunciant asceta. Es troben casualment i Yadu li pregunta que de quina manera ha trobat la pau interior que se li reflexa a la cara; és llavors que Dattatreya li respon que els seus mestres han sigut vint-i-quatre i són aquests: la terra, el vent, el cel, l’aigua, el foc, la lluna, el sol, un colom, un pitó, l’oceà, un arna, l’abella de la mel, el vigilant d’un rusc, un elefant, un cérvol, un peix, una dona de nom Pingala, un kurari (un animaló de la família dels esquirols), un nen, una noia, un arquer, una serp, una aranya i una vespa que construeix la seva pròpia casa.

I així comença a narrar de quina manera cadascun d’aquests personatges o elements li han portat cap al camí de la il·luminació: la terra li ensenya com l’home ha de ser ferm i pacient per no desviar-se del camí correcte, el vent a que l’home ha de saber viure amb el mínim necessari per ser més lliure, del cel va aprendre l’existència de l’Atman (la nostra ànima immortal) ja que encara que el tapin els núvols no vol dir que no hi sigui, de l’aigua la capacitat de mantenir-se pur i de netejar la brutícia i purificar per allà on passa, del foc la manera de mantenir-se pur i brillar amb llum pròpia tot i cremar i empassar tota les impureses que se li tiren… I així fins arribar als vint-i-quatre gurus amb una lectura molt enriquidora i interessant plena de metàfores.

La lliçó és senzilla. Si sabem observar amb la ment pura, sense prejudicis, sense pors i oberts a comprendre, en comptes d’atacar, tot el que ens envolta i no entenem, podem trobar el nostre camí amb l’ajuda del nostre millor guia espiritual: el nostre interior.

Només ens hem d’aturar i amb plena atenció, escoltar-nos a nosaltres mateixos.

Srimat Bhagavatam

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

Anuncis

Qui és el meu guru?

Moltes vegades ens fem aquesta pregunta en la nostra recerca espiritual: qui em pot guiar pel complicat camí de l’esperit?

De vegades ens associem amb éssers amb les nostres mateixes inquietuds, busquem un guru, un guia espiritual que ens ajudi en la nostra recerca. La veritat és que totes les maneres, si són transparents i sinceres, poden arribar a bon port però de vegades per falta de temps o d’afinitats, no trobem el camí amb l’ajuda de ningú, de vegades som nosaltres mateixos que trobem el camí de la llum per la via de la recerca interior i de la recerca exterior pròpia documentant-nos de manera correcta, tot depèn de les ganes que hi posem.

Al Llibre del Senyor (Srimad Bhagavatam), joia de la literatura espiritual hindú, trobem uns “slokas” (l’equivalent als versos de la poesia occidental) en els quals Krishna dóna un exemple de com trobar el camí correcte sense la necessitat d’un guru.

No transcriuré paraula per paraula tota la història però sí faré un petit resum perquè penso que us pot ser molt interessant i també perquè em sento molt identificat.

Es tracta d’una conversa entre Yadu (un avantpassat de Krishna) i Dattatreya un renunciant asceta. Es troben casualment i Yadu li pregunta que de quina manera ha trobat la pau interior que se li reflexa a la cara; és llavors que Dattatreya li respon que els seus mestres han sigut vint-i-quatre i són aquests: la terra, el vent, el cel, l’aigua, el foc, la lluna, el sol, un colom, un pitó, l’oceà, un arna, l’abella de la mel, el vigilant d’un rusc, un elefant, un cérvol, un peix, una dona de nom Pingala, un kurari (un animaló de la família dels esquirols), un nen, una noia, un arquer, una serp, una aranya i una vespa que construeix la seva pròpia casa.

I així comença a narrar de quina manera cadascun d’aquests personatges o elements li han portat cap al camí de la il·luminació: la terra li ensenya com l’home ha de ser ferm i pacient per no desviar-se del camí correcte, el vent a que l’home ha de saber viure amb el mínim necessari per ser més lliure, del cel va aprendre l’existència de l’Atman (la nostra ànima immortal) ja que encara que el tapin els núvols no vol dir que no hi sigui, de l’aigua la capacitat de mantenir-se pur i de netejar la brutícia i purificar per allà on passa, del foc la manera de mantenir-se pur i brillar amb llum pròpia tot i cremar i empassar tota les impureses que se li tiren… I així fins arribar als vint-i-quatre gurus amb una lectura molt enriquidora i interessant plena de metàfores.

La lliçó és senzilla. Si sabem observar amb la ment pura, sense prejudicis, sense pors i oberts a comprendre, en comptes d’atacar, tot el que ens envolta i no entenem, podem trobar el nostre camí amb l’ajuda del nostre millor guia espiritual: el nostre interior.

Només ens hem d’aturar i amb plena atenció, escoltar-nos a nosaltres mateixos.

Srimat Bhagavatam

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara