Lectura Recomanada – The Sandman, Los Cazadores de Sueños

Namasté!

Mai he parlat aquí d’un dels meus hobbies a la meva vesant més terrenal: els còmics; bàsicament perquè, els que jo llegeixo, poc tenen a veure amb temes espirituals, més bé són còmics de superherois, sobretot de Batman.

No obstant, tot i no tenir una molt àmplia col·lecció, sí que és veritat que és una col·lecció selecta de les millors històries de l’univers de DC i entre elles, tinc una joia que ajunta el meu gust pels còmics amb els temes espirituals, es tracta de “Los Cazadores de Sueños” de Neil Gaiman (una història d’aquest home que us pot sonar encara que no sigueu molt d’aquest petit univers, és “Stardust” que va ser molt ben portada al cinema).

No és exactament un còmic de vinyetes, és una novel·la gràfica, amb unes il·lustracions precioses de Yoshitaka Amano (molt conegut per ambientar els videojocs de Final Fantasy), són il·lustracions al més pur estil japonés clàssic, que val la pena veure.

La història pren com a base un conte tradicional japonés i està protagonitzada per un monjo budista i una guineu, bàsicament és una història d’amor.

Us recomano la seva lectura, és una aventura romàntica al més pur estil japonés i té una gran càrrega espiritual.

La fotografia de la portada és la de l’edició que jo tinc, bastant antiga, del 99, però hi ha una nova edició: Sandman – Los Cazadores de Sueños.cazadores

 

Segons l’editorial:

Los Cazadores de Sueños narra el romance entre un monje y una raposa que le ama en secreto.

Cuando la mezquindad de un onmyoji pone en peligro la vida del joven monje, la raposa tan solo puede salvarle de un modo, Lord Morpheus entra en escena…

Neil Gaiman explora su particular mundo de los sueños y el folklore japonés en el esperado retorno de una serie que ha marcado el antes y el después en la historieta mundial.

 

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

La victòria és en la lluita

Quan la terra sigui nostra
de llei i de sentiment
Serà quan nos paraules de força
no se les endugui el vent

Si seguim tan orgullosos
de la nostra Catalunya
comprovarem amb ufana
que el passat per fi s’allunya

Potser la terra ja no plori
I la enveja mori enllà
les fronteres de ma terra
quan tinguem la llibertat.

Quan el fruit de nostra feina
sigui nostre totalment
llavors serà cosa nostra
decidir quant us donem.

Ara i sempre tindrem la força
que ens cal per poder lluitar
Mai llavors no tindrem por
de poder-nos separar.

Renoveu les estelades,
que no es panseixin al balcó,
renoveu els llaços grocs,
encara són a la presó

No oblidem les injustícies
No oblidem els lluitadors
Perquè són gent de pau
Pagant el preu de l’opressió

Compte amb falses democràcies
Manipulant informacions
En la veritat de la història
Trobareu nostra nació!

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

Quaranta-sis

El número 46 és un número curiós, els cromosomes que rebem dels nostres pares són 46, l’antic testament està format per 46 llibres i és una salutació al Japó (igual que el 10 el podem fer servir en català), pels egipcis simbolitza l’herència cultural i dels avantpassats…

El cas és que avui són els anys que faig i, si bé no parlo gaire de la meva vida personal per aquí, tenia ganes d’escriure, com per fer un resum.

I si miro amb sinceritat al que m’envolta tinc una vida plena, una família petita que m’estima, una dona meravellosa que m’estima i a la que estimo com mai he estimat, una bona feina i un equilibri físic i espiritual acceptable.

Així que gràcies a Déu per la part que li toca i gràcies a tots els que feu que aquest i tots el dies siguin especials.

Gràcies també als meus fidels seguidors del bloc.

De diferents maneres us estimo a tots.

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

PD: el següent post tornarà a ser interessant us ho prometo!

Donem corda (professional) al català – Joan Carles Lara al LinkedIn

Om Shanti,

Us deixo avui l’enllaç al meu article al LinkedIn i tambe ho enganxo pels que no feu servir aquesta xarxa social professional.

https://www.linkedin.com/pulse/donem-corda-professional-al-català-joan-carles-lara

“Fa molts anys que vam desistir de demanar que el Linkedin tingués una interfície en el nostre idioma, de fet, ens va estranyar bastant que no fos així sent un xarxa pertanyent a Microsoft que, normalment, no discrimina la nostra llengua (parlada per més de 9 milions de persones i amb uns 11 milions de persones que l’entenen).

No obstant tenim l’enemic a casa: que el Linkedin no estigui en català no vol dir que nosaltres no el puguem fer servir per escriure el nostres articles, comentaris o posts en el nostre idioma… perquè no ho fem? Tenim por que en el món laboral se’ns etiqueti d’alguna cosa pel fet de fer servir la nostra llengua? Si us plau siguem coherents: fem servir la nostra llengua sense por, això no ens farà ser menys professionals, ans al contrari, el domini de diferents llengües sempre és un plus!

Jo tinc clients fora de Catalunya per exemple i companys de feina per tot Europa, fins i tot mundialment. Quan publico quelcom professional ho faig en català i en castellà, que són els dos idiomes que domino, de vegades només en català… No tinc cap sospita que m’indiqui que he perdut oportunitats professionals de promoció o de venda per fer-ho així.

Llegeixo publicacions de companys de tot Europa que només publiquen en la seva pròpia llengua que no sempre és l’anglès: faig servir el traductor, així de senzill.

El català és una preciosa llengua viva, que s’adapta a tots els termes professionals en tots els àmbits, així que fem-la servir sense recança i mantenim-la activa també al món dels negocis.

Si teniu dubtes de terminologia professional del català us recomano fer servir el Termcat (https://www.termcat.cat/ca/cercaterm)… Ja no teniu excusa! 😉

Així doncs: donem corda al català també al món dels negocis, sense complexes; que la nova revolució tecnològica parli també el nostre idioma.

Joan Carles Lara”

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

 

Què volen aquesta gent?

Nens fent-se fotos, com si fossin en un parc temàtic, dins de les furgonetes de la mateixa policia que estomaca els nostres joves, uns representants polítics incapaços de posar-se d’acord per governar el seu estat però que no dubten en fer un front comú per menysprear, insultar i maltractar el poble català.

Gent portada de fora per fer “pinya”, figurants, per semblar molts, agrupats en una mateixa marxa plena de símbols i missatges feixistes.

Gent que segurament han oblidat que tenen algun avanpassat que va ser torturat, exiliat o mort per algú que venerava aquests mateixos símbols.

Gent que ens tracta de terroristes, banalitzant la paraula, i perquè saben que no respondrem mai als insults amb el terror, gent que sap que no pararem mai de lluitar sense por, en pau i sense pausa i que també han oblidat que la única cosa que volem és justícia, llibertat i una democràcia real.

Gent que ens veuen com a enemics, sense adonar-se que l’enemic real i comú és la ignorància i la mentida alimentades per un estat mentider i covard incapaç de fer política i incapaç de posar els drets fonamentals del poble per sobre de les seves ànsies de poder.

No, ho sento, sempre seran benvinguts, però així no, no són la nostra gent.

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

Un poble unit, alegre i combatiu

Som un poble unit, alegre i combatiu…

Em sento “unit” a la causa i no defalliré en el nostre “combat” pacífic, però no estic pas “alegre”, ho sento, m’és impossible.

Mai a la meva vida hagués pensat que nosaltres i els nostres fills viuríem les mateixes repressions que els nostres pares, realment és molt trist, m’ha fet perdre l’alegria que em provoca pertànyer a aquesta terra nostra i a aquesta nostra cultura que tant estimo.

Combatre des de la tristesa és més difícil, ho sé, però el que està passant em provoca un feixuc nus al cor, em fa vergonya que m’obliguin a pertànyer a aquest estat seu sense nació que encara fa olor de “gallinassa” i que no vulguin reconèixer la nostra nació (sense estat) però que tampoc ens deixin ser lliures; com en una relació de parella violenta: “si no ets meu no seràs de ningú” volen acabar amb nosaltres, són superbs i rancis i no saben viure en democràcia , fan servir la por i la seva idea equivocada de justícia per intentar esclafar-nos.

De moment l’únic que han aconseguit és un sentiment més fort de desig de llibertat, amb tristesa o amb alegria, però el desig és més fort.

Abraçades de pau i de solidaritat amb els presos i preses polítics.

Joan Carles Lara

És en la lluita que trobem la nostra victòria

És en la lluita que trobem la nostra victòria.

És la victòria en sí la lluita constant, el no rendir-nos.

Per ser feliços hem de veure que cada dia que passa és una victòria nova, cada petita lluita que fem per protegir la nostra llengua i la nostra cultura és una victòria.

Cada cop que rebem ens fa més forts, no ens ha d’enfonsar, no ens hem de rendir.

Per tant lluitem, lluitem sempre, fem de la nostra lluita el nostre dia a dia; som i serem un poble em lluita, en lluita pacífica, constant… Però siguem un poble feliç amb la idea de la victòria diària, deixem empremta del nostre llegat de lluita incansable, no trepitjable, eterna i feliç.

Perquè és en la lluita que trobem la nostra victòria.

Lluitem com un estil de vida, celebrem la victòria lluitant, estimem lluitant, riem i plorem lluitant, caiguem i aixequem-nos lluitant i perdem i guanyem lluitant.

La nostra nació, a més de a la terra, viu als nostres cors; empresonats, a l’exili, a casa o lluny, nosaltres som la nostra nació i això és indestructible.

No ens podem encadenar les ànimes, els sentiments…

No us rendiu.

És en la lluita que trobem la nostra victòria.

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

Corrandes d’Exili – Pere Quart

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena

lentament, sense dir re.

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

 

L’estimada m’acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una marededeu

que han trobat a la muntanya).

 

Perquè ens perdoni la guerra,

que l’ensagna, que l’esguerra,

abans de passar la ratlla,

m’ajec i beso la terra

i l’acarono amb l’espatlla.

 

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida;

l’altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

 

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d’enyorança

ans d’enyorança viuré.

 

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

“Com el Vallès no hi ha res”.

 

Que els pins cenyeixin la cala,

l’ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que bategui com una ala.

 

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.

Aquest poema sempre m’ha emocionat, en aquests temps que corren encara m’emociona més i fa sentir més el pes de la opressió.

Abraçades de pau i llibertat presos polítics i exiliats.

Joan Carles Lara

Trencant el silenci

Tot i haver creat aquest bloc en el meu cantó més poètic i espiritual hi ha moments en els que necessito escriure el que penso, encara que sigui poc poètic i, tot i tenir connotacions espirituals, no ser exactament un tema dels quals m’agrada enraonar en públic.

M’agrada molt el silenci, em dóna pau, em reconforta… Però hi ha moments pel silenci i hi ha moments en els quals hem de donar la nostra opinió; penso que aquest és un d’aquests moments.

El meu país està patint, s’estan violant drets humans i s’estan aprofitant de la ignorància per pujar al poder persones de molt baixa humanitat, gent que no vol la pau, gent dolenta i manipuladora que gaudeix incitant a l’odi entre els pobles. 

Sí, és política, però per sobre de la política han d’estar els drets humans; formem part, obligada, d’un estat que està per sobre dels drets de les persones, persones no violentes, bones persones triades democràticament pel seu poble, mares i pares de família que ara estan a l’exili o empresonades. Si aquest és l’estat al qual pertanyem, no volem estar en aquest estat, hem de poder ser un país lliure, no només de sentiment, el sentiment ja fa temps que ha decidit, sinó també políticament: tenim dret a protegir la nostra llengua, les nostres tradicions i la nostra terra com sempre hem fet per sobre de qualsevol repressió, i tenim aquest dret sense haver de viure en constant lluita. Dret a descansar de la lluita, a poder viure una vida en pau amb el que ens pertany.

No interpreteu malament les meves paraules, demano no haver de lluitar, però no em fa por continuant fent-ho com fins ara, sense preses, sense pausa, en pau. Som un poble sense por.

Com deia un gran lluitador, pacífic, per la independència del seu país:


El treball que porten a terme els devots de la no violència és molt difícil, però cap dificultat pot abatre les persones que tenen fe en la seva missió.
Mahatma Gandhi

Tenim fe en la nostra missió i cap dificultat ens pot abatre i, tot i tenir dies dolents, sempre viurem a una “Catalunya Triomfant”.

Mai podreu trepitjar la nostra ànima ni canviar el nostre sentiment.

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

Absorbit voluntàriament, pel Samsara; l’alliberament ve de l’amor.

Em trobo immers en el fang del Samsara, la meva ment sap que tot és Maya, una il·lusió, però tiba del meu cos per tal que faci les funcions bàsiques per poder no aturar-me dins d’aquesta roda de la quotidianitat.

Voldria estar tota la meva existència connectat amb la consciència, però la ment és més forta la major part del dia, perquè la deixo fer, perquè sinó seria un personatge estrany pels demés i no podria acomplir les meves obligacions, sobretot econòmiques.

Per poder ser u amb l’univers contínuament m’hauria de desprendre de tot i de tothom i això no es pot fer sense caure en la misèria capitalista i social… La riquesa d’esperit vs la pobresa material… On es troba l’equilibri en aquesta tria?

Veig persones que tiren endavant molt millor que jo, socialment estan millor vistes, tot i haver-me maltractat físicament i psicològica, es mouen pel món com si fossin les víctimes i això els funciona, tenen un munt de frases fetes per posar als seus estatus de les xarxes socials i la gent es fa una imatge que no té res a veure amb la realitat… Perquè viuen precisament manipulant aquesta imatge, viuen una mentida… Viuen esgotant els recursos i els sentiments dels demés.

Només em resta confiar en el karma, la justícia els arribarà tard o d’hora… Però tampoc m’importa gaire, no us ho penseu, no sóc rancuniós… Si fos així només hauria de posar noms i cognoms i escampar la brutícia. No val la pena, l’adharma els donarà el seu karma, jo no sóc ningú per impartir justícia.

Jo trobo la llum cada dia en l’amor i això em fa ser u amb l’univers: l’amor de veritat, l’amor pur, l’amor etern.

A la nit més fosca de l’esperit sempre brilla ella, la meva estrella d’amor, convertint la roda del Samsara en una dolça roda a on passar la resta d’aquesta vida amb la felicitat que ens mereixem.

T’estimo.

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

El Samsara laboral

Coneixent la il·lusió del dia dia, Maya, has de continuar tirant endavant perquè la roda del Samsara no para mai…

Tens una feina que vols estable, però sempre et fan dubtar, de fora i de dins, uns prometent millors coses que les que tens i els altres exigint més del que et ve de gust donar pel que et donen ells a canvi… I tot pels diners, és clar.

Ingenu de tu! Et pensaves que tindrien prou amb el teu amor a la feina ben feta i el tracte amb les persones… És que no portes prou anys treballant? No t’han servit de res els més de vint anys al mercat? No saps que quan entres nou sempre hi ha algú que pensa que acabes de sortir de l’ou i et tracta com si fossis un becari?

La vida proveirà i recorda que al final tot anirà bé i si no, no és el final!

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

Samsara

Inauguro avui aquesta nova categoria del bloc… De moment restarà en blanc, però vull poder explicar les coses més quotidianes, potser menys espirituals, més lligades a la roda del “Samsara”

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

Samsara