El sitar i la tórtora

Om Shanti!

Les tórtores van sempre en parella, conec una que fa vida davant del balcó del pis on vivim, va perdre la seva parella i parrupa solitària a sobre una xemeneia.

De vegades li deixo llavors a l’ampit de la finestra de la cuina o a la barana mateix del balcó, poques vegades ha vingut a menjar-se-les però.

Fa un temps que he notat que quan toco el sitar al balcó estant, les vibracions de les cordes atreu els ocells, es posen a cantar i, fins i tot, els tudons que mengen les llavors dels arbres del voltant, s’apropen més i no surten volant quan ens aproximem mentre sona la música (el gos de la veïna es torna una mica boig bordant també).

Fa uns dies estava tocant notes baixes i la tórtora es va apropar tant que vaig poder veure la seva mirada, es va posar a tocar de mi, no s’espantava, només m’observava, fins i tot semblava que gaudia d’aquestes vibracions.

Em va semblar un moment màgic, una connexió espiritual de la música d’aquest instrument sagrat amb la natura.

La fotografia, a on no surto jo perquè no hi havia angle, la va fer la meva dona des de dins de casa.

Abraçades de pau,

Krishnananda Shivana

Joan Carles Lara

El camí espiritual a través de la música

Om

Gràcies a l’amor de la meva vida que, sense saber-ho, m’ha fet el regal més preuat pel meu esperit, començo una nova manera de celebrar la unió amb el brahman: la música sagrada.

La música sempre m’ha portat a centrar la ment… Sí, moltes meditacions les faig amb música de sons infinits, com els del sitar: El sitar a la Viquipèdia.

Sempre he somiat amb tocar el sitar i ara, a punt de fer ja 47 anys i amb alguns problemes per arribar a la postura correcta que precisa aquest instrument, començo aquest nou camí espiritual aprenent a tocar-lo; però sé que tinc Shiva de part meva ja que ha sigut ell qui, per mitjà d’una deessa, me l’ha fet arribar.

Així que Om Namah Shivaya i gràcies vida meva, el nostre amor és infinit com la vibració de les cordes del sitar.

Disculpeu per parlar tant de mi! Recordeu que res no existeix que no sigui el brahman!

Abraçades de pau,

Krishnananda Shivana

La Llei del Mirall – Gratitud i Karma

Vaig regalar aquest llibre a la meva dona sense saber ben bé de què anava, només llegint la ressenya del darrera.

Quan el va acabar ella el vaig llegir jo per curiositat i, sense que em digués res que ja no sabia i també per curiositat, el vaig posar en pràctica en les meves relacions familiars, sobretot pel que respecta al meu pare i a la meva filla; car, parla del karma des d’un punt de vista del budisme zen però del karma al cap i a la fi i quadra a la perfecció amb la meva filosofia hinduista.

No vull explicar més per no fer “spoiler” però després d’una trucada d’avui del meu pare donant-me les gràcies per l’últim poema que vaig fer pel 19 de març (Mestres), he vist que n’és d’important la gratitud vers les persones que estimem i que solucionar les relacions amb els nostres majors ajuda a solucionar-les amb els nostres fills, com una mena de karma instantani (que segurament algun psicòleg explicaria des del punt de vista de les relacions humanes i que jo, com a poeta, explico des del punt de vista espiritual perquè Déu m’ha fet així).

En fi no m’esplaio més i us deixo aquí l’enllaç oficial del llibre:

Editorial Comanegra – La Llei del Mirall

També vull aprofitar per donar les gràcies a tothom de la meva família que es va emocionar amb el poema i m’ho van agrair, per algú que es pensa poeta encara que no es guanyi la vida fent d’això, és una gran fita.

Igualment, ja que estic agraint coses a tort i a dret, dono les gràcies a la meva dona, que al cap i a la fi, és la meva més gran musa.

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

Lectura recomanada – Les Veus del Desert

Les Veus del Desert, de Marlo Morgan

Al desert australià, una tribu aborigen irremissiblement condemnada a la desaparició va voler traspassar l’herència de la seva cultura ancestral a una persona d’una altra civilització. I per fer-ho va escollir l’autora d’aquest llibre, una nord-americana d’uns cinquanta anys que tot just acabava d’arribar al país i que s’havia interessat a establir contacte amb grups aborígens.

En una improvisada cita enmig del desert amb alguns membres de la tribu, els ancians li van demanar que es desposseís de tot, li van cremar la roba, les sabates, les targetes de crèdit… “Cal perdre-ho tot per guanyar-ho tot”, li va dir l’únic que parlava la seva llengua.

I aleshores, la van convidar a acompanyar-los en un viatge de tres mesos a través del desert, una travessia espiritual de la qual Marlo Morgan ha volgut deixar testimoni en aquest llibre extraordinari.

“Per canviar el món, primer t’has de canviar tu mateix”.

És un llibre ja clàssic de començaments dels 90, però el seu contingut és totalment atemporal i altament ple d’espiritualitat, no és gens feixuc i està ple de saviesa ancestral, d’unió amb la natura, amb l’univers, amb el nostre interior…

No obstant això el llibre va estar envoltat de polèmica, a l’enllaç de la viquipèdia sobre l’autora ho podeu comprovar.

En tot cas és una “lectura recomanada”, vull creure que l’autora ho va fer amb bona intenció.

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

Joan Maragall – Cant Espiritual

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira

amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,

què més ens podeu dar en una altra vida?

Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,

i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor

que s’hi mou sempre … i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure

aquest cel blau damunt de les muntanyes,

i el mar immens, i el sol que pertot brilla?

Deu-me en aquests sentits l’eterna pau

i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué: “-Atura’t”

sinó al mateix que li dugué la mort,

jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria

aturar tants moments de cada dia

per fé’ls eterns a dintre del meu cor!…

O és que aquest “fer etern” és ja la mort?

Mes llavores, la vida, què seria?

Fóra l’ombra només del temps que passa,

la il.lusió del lluny i de l’a prop,

i el compte de lo molt, i el poc i el massa,

enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,

tan divers, tan extens, tan temporal;

aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,

és ma pàtria, Senyor; i no podria

ésser també una pàtria celestial?

Home só i és humana ma mesura

per tot quant puga creure i esperar:

si ma fe i ma esperança aquí s’atura

me’n fareu una culpa més enllà?

Més enllà veig el cel i les estrelles,

i encara allí voldria ésser-hi hom:

si heu fet les coses a mos ulls tan belles,

si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,

per què aclucà’ls cercant un altre com?

Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!

Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?

Tot lo que veig se vos assembla en mi …

Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

I quan vinga aquella hora de temença

en què s’acluquin aquests ulls humans,

obriu-me’n, Senyô, uns altres de més grans

per contemplar la vostra faç immensa.

Sia’m la mort una major naixença!

Joan Maragall – Cant Espiritual

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara