Entrar en Shamadi a través de la música

Om Shanti!

Sempre que havia entrat en un estat de shamadi, havia estat per mitjà de la meditació, ni molt menys ho aconseguia sempre i ni molt menys m’era senzill.

Avui, practicant una raga amb el sitar, quan ja portava una estona improvisant, he entrat en l’estat de shamadi més profund que he experimentat mai!

La bellesa de la raga, la vibració de les cordes, el sentiment que brolla directe de l’atman i et connecta amb la consciència universal i infinita… No hi ha res que t’apropi més a Déu que aquesta combinació de pau i amor universal.

No em cansaré mai de donar gràcies a l’amor de la meva vida pel regal material i espiritual que m’ha fet i al meu gurují per endinsar-me, de la manera més sàvia, en el món de la música sagrada del sitar.

Abraçades de pau,

Krishnananda Shivana

Joan Maragall – Cant Espiritual

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira

amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,

què més ens podeu dar en una altra vida?

Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,

i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor

que s’hi mou sempre … i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure

aquest cel blau damunt de les muntanyes,

i el mar immens, i el sol que pertot brilla?

Deu-me en aquests sentits l’eterna pau

i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué: “-Atura’t”

sinó al mateix que li dugué la mort,

jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria

aturar tants moments de cada dia

per fé’ls eterns a dintre del meu cor!…

O és que aquest “fer etern” és ja la mort?

Mes llavores, la vida, què seria?

Fóra l’ombra només del temps que passa,

la il.lusió del lluny i de l’a prop,

i el compte de lo molt, i el poc i el massa,

enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,

tan divers, tan extens, tan temporal;

aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,

és ma pàtria, Senyor; i no podria

ésser també una pàtria celestial?

Home só i és humana ma mesura

per tot quant puga creure i esperar:

si ma fe i ma esperança aquí s’atura

me’n fareu una culpa més enllà?

Més enllà veig el cel i les estrelles,

i encara allí voldria ésser-hi hom:

si heu fet les coses a mos ulls tan belles,

si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,

per què aclucà’ls cercant un altre com?

Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!

Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?

Tot lo que veig se vos assembla en mi …

Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

I quan vinga aquella hora de temença

en què s’acluquin aquests ulls humans,

obriu-me’n, Senyô, uns altres de més grans

per contemplar la vostra faç immensa.

Sia’m la mort una major naixença!

Joan Maragall – Cant Espiritual

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

 

Dies de pluja

Enrere queda la meva infantesa
I en els dies de pluja com avui encara tornen els records
Tot i haver trobat Déu i semblar que no em destorben
De vegades carregats de malenconia
Em remenen el cor i me l’estrenyen amb força
I haig de tirar de tota la meva pau interior

Per tal que no vessin les llàgrimes
En recordar totes les vides que no he viscut
I les rialles i els plors que no he alliberat
En recordar tots els que no hi són
I els que hi són però estan lluny.
Aferrant-me a la família i a Déu visc en pau.
Però no em demaneu res més
No em demaneu que caigui en la cobdícia disfressada d’il·lusió
Ni el materialisme estúpid que ens fa titelles
No,  perquè no ho faré, viuré en l’amor
I així no podreu comprar-me ni etiquetar-me
I així no em podreu entendre i això em farà més lliure.

Joan Carles Lara

Shanti

Quan ho faci ho faré en pau.
Sigui com sigui, arribi com arribi
estaré preparat i en pau.
I vull que ho sapigueu per tal que no patiu.
I ho deixo per escrit en forma de poema
per si no tinc temps de comiats en viu.
Llegireu els meus poemes
i sabreu que ho vaig fer en pau:
Sense odiar ningú,
sense res a mig fer,
sense tristesa.
Que ja fa temps vaig descobrir
que tot això que ens envolta
(el que veiem i el que no)
tot això, està fet d’amor.
I ple d’amor traspassaré
ple d’amor i sense odi
i amb un poema de comiat
només pels que no teniu fe.
I amb un poema de benvinguda
pels que sabeu, com jo,
que aquí comença el camí,
el camí a l’amor,
a Déu.

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

Les religions i l’home

Sento sovint comentaris de que les religions tenen la culpa de moltes de les desgràcies que patim avui dia, la més greu d’aquestes desgràcies: la guerra.

Sé que les religions han estat creades per l’home i per tant poden tenir un mal us per part de l’home com tot el que fa l’home encara que sigui amb bona intenció, com per exemple la fissió nuclear que es pot fer servir com a energia o bé com a arma de destrucció massiva.

Aquests primers homes il·luminats per Déu que van crear el conjunt de creences, rituals, maneres de viure, etcètera, van tenir com a base, en la majoria d’aquestes creences, l’amor al proïsme i la pau en la convivència com a camí vers la deïtat o vers la unió amb l’univers o amb la natura.

Per tant penso i escric, amb tota humilitat, que les religions són una font d’energia espiritual i que és cosa nostra doncs, de tota la humanitat, no arribar a una interpretació tan errònia capaç de convertir-les en armes de destrucció massiva.

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara