No sóc aquest cos, no sóc aquesta ment…

El meu cos té 47 anys, a punt per 48, i la meva ment em fa sentir com a un nen que ha perdut totes les joguines, però el temps ha passat i les joguines són coses tan importants físicament com la salut i sentimentalment com membres de la família que han traspassat o que els agradaria que jo ho fes, i parlo de membres propers de la família.

Toco el sitar amb la música que em brolla de l’ànima i la música surt trista, com un plor, bell, però un plor al cap i a la fi.

Quina és la solució? Em pregunto a mi mateix; i la resposta és senzilla: jo no sóc aquest cos ni aquesta ment.

El dolor físic i el dolor mental es poden arribar a ignorar? Potser amb molts anys de pràctica sí, del tot. Però ens hem de conformar amb poder arribar a un equilibri a on aquests dolors passin a un segon terme i, com a mínim, que no ens controlin la vida.

El dolor (el cos dolor que diria l’Eckhart Tolle i que és el mental i el físic junts) no ens pot controlar la vida, hem d’estar per sobre d’aquest estat “zombie” al qual ens empeny aquesta societat occidental actual que ens vol fer sentir culpables de tot el que passa al nostre voltant.

Hem d’estar per sobre de la ment, hem de ser consciència pura, connectats, el màxim de temps possible, a la consciència universal (a l’Ésser, a Déu, a l’univers… poseu-li el marcador que vulgueu a la paraula, el que us vagi més bé), només així sentirem una sensació semblant a la “felicitat”, però no a la felicitat que ens han venut des que vam néixer, no, a la real, a la que no necessita res material ni una dependència de ningú per romandre en un estat de pau, la felicitat que brolla de l’ànima que és una amb l’univers.

La no-violència (amb tot el que això comporta), l’acontentament, la veritat, la justícia en el sentit més ample i el desinterés dels nostres actes de bondat, entre d’altres coses, ens porten a aquest estat, un estat altament espiritual (que no religiós).

Seria aquesta la definició de l’amor, l’amor pur.

I potser la solució de la majoria dels nostres patiments; jo ho crec així, hi tinc fe i estic envoltat de gent, per sort, que cada cop entenen més el meu punt de vista, em donen pau, m’agraden, me’ls estimo.

Una abraçada de pau,

Krishnananda Shivana

Joan Carles Lara

Santosha

SantoshaQuan les persones dolentes amb una mica més de poder que tu, laboralment parlant, construeixen la seva xarxa de malícia, sense tenir en compte la sensibilitat dels demés, aconsegueixen fer-te sentir un fracassat en el teu lloc de treball amagant així la seva pròpia incompetència.

Actuen a poc a poc, sense adonar-se del mal que fan, i van aconseguint que vagis perdent la il·lusió, la passió que havies posat en la teva empresa, en la teva marca.

Quan ja et tenen a baix de tot, a llavors fan l’estocada final i demostren amb xifres i gràfiques que no ho has fet bé, et fan fora.

Ells segueixen amb els projectes que tu havies encetat i, fins i tot, amb la teva manera de fer, et xuclen les idees i tu ja no hi ets, fins i tot és possible que arribin a triomfar en els projectes que tu havies obert o en d’altres però amb el teu estil de treball que tant van criticar-te al seu dia.

De sobte et veus a casa, desesperat, deprimit, trist. I ningú et pot ajudar, perquè tothom segueix el ritme del dia a dia, com si tu estiguessis movent-te a càmera lenta i per darrera es veiés la gent a càmera ràpida fent les coses del dia a dia.

La meva filosofia m’impedeix, encara que no m’obliga, entrar en un bucle de ira, odiar… No és fàcil, al cap i a la fi som humans i la marca genètica és forta.

La meva filosofia és sentir compassió fins i tot dels enemics: la malícia ha pogut amb ells i els hem de compadir, han sigut víctimes del món material, només veuen la importància en el estatus social, en els diners, no saben el que en realitat és important i, el que és més trist, segurament no ho sabran mai o quan ho descobreixin serà massa tard.

Estan arrossegant-se pel fang del Samsara sense remei.

Així que el millor és empassar-se els sentiments negatius, viure aquí i ara, aprendre dels errors i aplicar el més profund Santosha (l’acontentament, que no el conformisme).

Al menys intentar-ho.

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara