El tabú de la mort

Namaskar!

Om Namah Shivaya.

Parlava l’altre dia amb uns amics, dins una conversa bastant espiritual (amics als quals agraeixo infinitament la conversa en qüestió), sobre el tabú de la mort que ens han inculcat des de la nostra educació occidental; en aquell moment no saps com explicar el que és, des del punt de vista de la Sanatana Dharma i, més concretament, des de la perspectiva de l’Advaita Vedanta.

Ho intento ara, en un moment de ment serena i quietud de pensaments.

Com des de l’antiguitat ens han ensenyat els grans Swamis i Rishis, ens hem de prendre la vida com un entrenament pel moment tan especial que és quan el nostre Atman deixa el nostre cos.

Hem de veure la mort com una amiga, com un benefici, com un descans, com una pau; però, com podem aconseguir això?

No és fàcil donat els nostres samskaras, les nostres impressions i actes que es graven a la nostra ment i ens fan ser com som actualment. Ens han ensenyat que la mort és un ésser fosc amb una falç que ens ve a emportar de manera tètrica, entre d’altres “contes”, han volgut que tinguem por a la mort, perquè és amb la por que perdem la llibertat, que se’ns pot controlar.

És un treball intern constant entendre i no oblidar, que som alguna cosa més que aquest cos, que som presència, que som consciència i que això que som realment és infinit.

Sempre en base als consells dels grans Rishis de l’antiguitat i també dels contemporanis: hem de ser lliures, sense por a morir aquí i ara, aquest és un dels grans secrets de Moksha, l’alliberació. La desafecció als objectes sensorials i a les relacions és el gran alliberament, i no vol dir que ens haguem de desfer de tot i tothom o aïllar-nos, vol dir que podem viure el Samsara acomplint amb els nostres deures, estimant als qui ens envolten i formen part de la nostra vida i fent el bé, el Dharma, però sabent qui som, que podem entrar en l’espai de presència i consciència en qualsevol moment i veient allà que només hi ha “U”, l’Infinit, i que tom el que creiem que tenim, els nostres béns i estatus social, no són res, no tenen importància perquè no és el que som, formen part del joc al qual ens ha tocat jugar.

Viure sabent que això s’acaba, però sent conscients que som infinits.

Abraçades de pau,

Krishnananda Shivana

Joan Carles Lara

Absorbit voluntàriament, pel Samsara; l’alliberament ve de l’amor.

Em trobo immers en el fang del Samsara, la meva ment sap que tot és Maya, una il·lusió, però tiba del meu cos per tal que faci les funcions bàsiques per poder no aturar-me dins d’aquesta roda de la quotidianitat.

Voldria estar tota la meva existència connectat amb la consciència, però la ment és més forta la major part del dia, perquè la deixo fer, perquè sinó seria un personatge estrany pels demés i no podria acomplir les meves obligacions, sobretot econòmiques.

Per poder ser u amb l’univers contínuament m’hauria de desprendre de tot i de tothom i això no es pot fer sense caure en la misèria capitalista i social… La riquesa d’esperit vs la pobresa material… On es troba l’equilibri en aquesta tria?

Veig persones que tiren endavant molt millor que jo, socialment estan millor vistes, tot i haver-me maltractat físicament i psicològica, es mouen pel món com si fossin les víctimes i això els funciona, tenen un munt de frases fetes per posar als seus estatus de les xarxes socials i la gent es fa una imatge que no té res a veure amb la realitat… Perquè viuen precisament manipulant aquesta imatge, viuen una mentida… Viuen esgotant els recursos i els sentiments dels demés.

Només em resta confiar en el karma, la justícia els arribarà tard o d’hora… Però tampoc m’importa gaire, no us ho penseu, no sóc rancuniós… Si fos així només hauria de posar noms i cognoms i escampar la brutícia. No val la pena, l’adharma els donarà el seu karma, jo no sóc ningú per impartir justícia.

Jo trobo la llum cada dia en l’amor i això em fa ser u amb l’univers: l’amor de veritat, l’amor pur, l’amor etern.

A la nit més fosca de l’esperit sempre brilla ella, la meva estrella d’amor, convertint la roda del Samsara en una dolça roda a on passar la resta d’aquesta vida amb la felicitat que ens mereixem.

T’estimo.

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara