Camino

Camino entre el cel i la terra

en una mà porto la feina

i a l’altra l’amor de la meva vida

el dia és gris però això m’agrada.

Trobo a faltar els que no hi són

però sóc feliç amb els que sí que hi són.

I suposo que sóc feliç

encara que el dia sigui gris

i no em senti lliure

per ser-ho.

Al menys hi som, de moment,

amb el permís de la vida

encara que hi hagi dies grisos.

I camino, camino molt.

Camino sol, camino amb gent,

camino per la meva terra i

per la terra dels altres

camino per asfalt i per terra

camino per sorra i per fang

camino per tot arreu. Molt.

I avui camino amb el meu amor petit

em dona la mà i m’infla el cor.

Per això potser m’és igual

que el dia sigui gris. Segur.

I ara… Ara sóc lliure.

Joan Carles Lara

Viatge de tardor

lotus

A on no hi ha res
Ni ningú
Me n’aniré.
Marxaré
I no tornaré mai més
A aquell lloc a on ningú
Et jutja
I a on no jutges a ningú.
A on el temps
Ja no importa
Perquè allà
No existeix.
Tampoc l’espai.
Allà on no has d’esperar
Res i a on res
No s’espera de tu.
A on no trobes
A faltar res
Perquè ets u amb el tot.
A aquell racó
De la consciència
Més enllà
D’ella mateixa.
Allà on només som llum
Perquè no n’hi ha
Foscor, ni dolor, ni odi
Perquè tot és amor pur.

Joan Carles Lara

Tardor del 2016

Present d’enamorat

Ella és a prop del meu cor com la flor dels

camps ho és de la terra; és tan dolça per a mi com

ho és la son als membres cansats. El meu amor

per ella és la meva vida lliscant en la seva plenitud,

com un riu que s’escola i s’abandona serenament

en les crescudes de la tardor. Les meves

cançons són unes amb el meu amor, com el murmuri

de l’aigua que canta amb totes les seves onades

i els seus corrents.

Rabindranath Tagore – Present d’enamorat 4

A l’amor etern.

Joan Carles Lara

Asanes al capvespre

GEDC1508.jpg

Al capvespre, quan els rajos de sol ataronjats entren suaument per la finestra, practico les meves asanes, que normalment són matinals, però que algun dia ens ve de gust fer a la tarda, quan fa més calor i els cossos estan més elàstics.
Al meu altar Shiva ens observa mentre fa la seva dansa que provoca els cicles de naixement, manteniment i destrucció de l’univers, al seu costat Ganesh, una Shiva Linga i una espelma encesa que mostra el foc de la devoció i la llum de l’Atman a punt per fondre’s amb el Brahman.
Saludo al sol un dia més, equilibro el meu cos al mateix temps que fonc la meva ment amb la consciència universal, em preparo per fer més intensa la meva unió amb l’univers.
Quan acabo les asanes busco la postura ideal per la meditació i la pregària, de fons música espiritual…
Ioga, unió, jo som un.
Prego un cop més pels que pateixen i encara són amb nosaltres i prego un cop més pels qui han deixat de patir i ens han abandonat, que trobin el camí. Prego perquè siguem capaços de perdonar i prego perquè aprenem a viure sense odi, en l’amor.
El sol es pon, l’encens es consumeix, torno, la meva família m’espera per sopar, quina sort la meva!

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

Des de la finestra (maig del 2016)

Plaça Ricard Camí - TerrassaCaptiu de les meves cadenes dolces però feixugues i auto-imposades, escolto rere el vidre el cant de la ciutat que m’ha vist néixer i observo, impassible i amb la pau que et dóna el fet de ser a casa amb tota la feina feta, com el sol d’un capvespre de primavera, que juga a ser estiu, impregna de llum ataronjada les façanes austeres dels edificis que freds però plens de vida, descansen els seus peus a tocar dels frondosos i verds parcs urbans fets amb artificial naturalitat.

El suau vent que desfà el joc de l’estiu, mou amb tendresa les fulles dels castanyers d’índia mentre la gent, ignorant potser el nom d’aquests arbres, passeja, corre, pedala o somia, sense saber-se observats per un poeta meditatiu i absort que veu més enllà del joc de la vida i navega per l’oceà de la consciència sense deixar de gaudir de la bellesa il·lusòria de la quotidianitat.

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

Joan Maragall – Cant Espiritual

BoscSi el món ja és tan formós, Senyor, si es mira

amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,

què més ens podeu dar en una altra vida?

Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,

i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor

que s’hi mou sempre … i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure

aquest cel blau damunt de les muntanyes,

i el mar immens, i el sol que pertot brilla?

Deu-me en aquests sentits l’eterna pau

i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué: “-Atura’t”

sinó al mateix que li dugué la mort,

jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria

aturar tants moments de cada dia

per fé’ls eterns a dintre del meu cor!…

O és que aquest “fer etern” és ja la mort?

Mes llavores, la vida, què seria?

Fóra l’ombra només del temps que passa,

la il.lusió del lluny i de l’a prop,

i el compte de lo molt, i el poc i el massa,

enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,

tan divers, tan extens, tan temporal;

aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,

és ma pàtria, Senyor; i no podria

ésser també una pàtria celestial?

Home só i és humana ma mesura

per tot quant puga creure i esperar:

si ma fe i ma esperança aquí s’atura

me’n fareu una culpa més enllà?

Més enllà veig el cel i les estrelles,

i encara allí voldria ésser-hi hom:

si heu fet les coses a mos ulls tan belles,

si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,

per què aclucà’ls cercant un altre com?

Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!

Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?

Tot lo que veig se vos assembla en mi …

Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

I quan vinga aquella hora de temença

en què s’acluquin aquests ulls humans,

obriu-me’n, Senyô, uns altres de més grans

per contemplar la vostra faç immensa.

Sia’m la mort una major naixença!

Joan Maragall – Cant Espiritual

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara

 

Dies de pluja

Rain Enrere queda la meva infantesa
I en els dies de pluja com avui encara tornen els records
Tot i haver trobat Déu i semblar que no em destorben
De vegades carregats de malenconia
Em remenen el cor i me l’estrenyen amb força
I haig de tirar de tota la meva pau interior

Per tal que no vessin les llàgrimes
En recordar totes les vides que no he viscut
I les rialles i els plors que no he alliberat
En recordar tots els que no hi són
I els que hi són però estan lluny.
Aferrant-me a la família i a Déu visc en pau.
Però no em demaneu res més
No em demaneu que caigui en la cobdícia disfressada d’il·lusió
Ni el materialisme estúpid que ens fa titelles
No,  perquè no ho faré, viuré en l’amor
I així no podreu comprar-me ni etiquetar-me
I així no em podreu entendre i això em farà més lliure.

Joan Carles Lara

Shanti

Quan ho faci ho faré en pau.
Sigui com sigui, arribi com arribi
estaré preparat i en pau.
I vull que ho sapigueu per tal que no patiu.
I ho deixo per escrit en forma de poema
per si no tinc temps de comiats en viu.
Llegireu els meus poemes
i sabreu que ho vaig fer en pau:
Sense odiar ningú,
sense res a mig fer,
sense tristesa.
Que ja fa temps vaig descobrir
que tot això que ens envolta
(el que veiem i el que no)
tot això, està fet d’amor.
I ple d’amor traspassaré
ple d’amor i sense odi
i amb un poema de comiat
només pels que no teniu fe.
I amb un poema de benvinguda
pels que sabeu, com jo,
que aquí comença el camí,
el camí a l’amor,
a Déu.

Joan Carles Lara

Gitanjali (Fragment)

Ha estat la teva voluntat fer-me infinit. Aquest fràgil got meu tu el vesses una vegada
i una altra i el tornes a omplir amb nova vida.
Tu has portat per valls i turons aquesta flauta de canya, i has tocat amb
ella melodies eternament noves.
Al contacte immortal de les teves mans, el meu cor es dilata sense fi en
l’alegria i dona vida a l’expressió inefable.

Rabindranath Tagore

Trajectes

No sempre són les destinacions
Normalment són els trajectes
Els que hem fan més agradable la feina
I em fan estimar més la meva terra.
Aquelles carreteres catalanes
Que emergeixen de cop
Entre dos pobles
Pel mig de les muntanyes
O vorejant la costa
Com una cinta grisa
Que, caiguda del cel,
Serpenteja pel paisatge
Sense molestar gaire la natura.
Fins i tot aquelles autopistes
Que tot i en ruta i a trenc d’alba
Em fan veure el sol
Que encara no ha sortit
Reflectit als núvols
Que carregats d’aigua
No gosen tocar les crestes
De les muntanyes llunyanes
I tot i que el somriure
el del comercial,
de vegades pesa
com una llosa
i em deixa per l’esforç
el cor cansat per tot el dia,
hi ha sempre el moment
en que noto tant la teva presència
que, de sobte, veig la vida
amb ulls d’infant
i saviesa adquirida.
Tot és preciós llavors,
tot brilla
tot té la seva història
tots som iguals llavors
i tots venim del mateix punt
i anem cap a un mateix destí
tot i rodar per diferents camins
Joan Carles Lara

La poesia…

Amb aquella sensació d’abandonament
Deixes navegar la teva ànima
Per l’oceà dels records
En busca d’una felicitat passada
Que si ha existit no és important
Ja que la que importa és la que tens ara
I, de fet, és l’única que pots gaudir.
Per això decideixes que no serveix de res
Tirar endarrere amb els sentiments
I que no hi ha res millor que el present
Per enriquir la teva ànima
I nodrir-la d’amor, de la força de l’univers
La que mou totes les coses.
És per l’amor que tots ens despertem
I ens llevem en l’amor i vivim d’ell.
Però no tots ho veiem i és per això
Que necessitem la poesia
Però no tots la veuen tot i que els envolta
I alguns la veuen però no la saben gaudir
I d’altres la volen gaudir però no la saben veure.
Perquè és amb l’ànima que es veu la poesia,
Que es veu i que es gaudeix.

Joan Carles Lara

Feliç dia de la mare

FALS COMIAT

No és que et trobi a faltar,
és que no has marxat.
Sóc incapaç de no notar
la teva presència.
A cada pas que faig hi ets,
a cada decisió, a cada experiència,
a cada cosa preciosa que veig.
Quan ric i quan ploro,
quan m’enfado i quan m’equivoco.
Allà hi ets recordant-me
com haig de fer les coses.
I no ho supero perquè no vull
perquè no hi ha res a superar
que no sigui el dolor.
I penso en tu amb extrema tendresa
que em provoca el plor,
sense tristesa.
Penso en tu com l’ésser
que em va preparar
per lluitar amb tot això.
I ara ja no et parlaré
i ara ja no et ploraré
perquè ara em toca a mi
ser l’ésser que ensenya a lluitar
i perquè tu ja no et mereixes
més tristesa que la teva.
Potser semblarà que no penso en tu
però tu i jo sabrem que és mentida
i viuràs per sempre en mi
com jo vaig viure sempre en tu.
Viuràs per sempre enredada
a les branques de l’arbre del teu amor
que, amb tant d’esforç,
vas sembrar i vas fer créixer als nostres cors.

Joan Carles Lara