La ignorància i el perdó

Dins la roda del samsara, no soc una persona que tingui molts amics, tinc clar que, bàsicament, deu ser culpa meva; crec que quan era petit, si haguéssim tingut les etiquetes que tenim avui dia, m’haguessin penjat algun indicador per diferenciar-me de la resta.

I tot i que m’he acostumat a no esperar res de la gent, fins i tot així, em deceben; sobretot quan la vida ens posa a prova, a llavors veus quan surt la veritable persona, l’egoista, el que només pensa en ell sense tenir en compte ni les necessitats ni els sentiments del demés… Potser per això tinc pocs amics.

S’ha de dir que el pitjor mal d’aquest món és la ignorància (avidya), penso que quan fem accions egoistes o coses pitjors, és perquè ignorem que estan mal fetes; m’agrada creure que és així, que és per desconeixement de la veritat que ens comportem així. Això, suposo, em reconforta i em fa sentir que tothom té una ànima bona i que, si no surt, és per ignorància. Em permet veure a tothom igual.

No és un exercici fàcil fer-ho; la filosofia de la no-dualitat que practico, o al menys ho intento, es basa en això, però depèn de les nostres impressions passades i educació (samskares) mirar a una altra persona i entendre que som part de la mateixa font, de la mateixa llum. La ment inconscient etiqueta tot el que veiem i és molt difícil lluitar contra això.

Penso que depèn del mal que hagi fet l’altra persona que som més o menys capaços de “no etiquetar” perquè, per no etiquetar, hem de perdonar i això, en la societat que ens envolta i els nostres samskares se’ns fa, tristament, difícil.

En conclusió, penso que, per difícil que sigui, hem d’aconseguir arribar a aquest punt de perdó no-dual, a mirar sense jutjar, com a iguals: el món seria una mica millor (o bastant).

Abraçades de pau,

Shivananda

Joan Carles Lara