No sóc aquest cos, no sóc aquesta ment…

El meu cos té 47 anys, a punt per 48, i la meva ment em fa sentir com a un nen que ha perdut totes les joguines, però el temps ha passat i les joguines són coses tan importants físicament com la salut i sentimentalment com membres de la família que han traspassat o que els agradaria que jo ho fes, i parlo de membres propers de la família.

Toco el sitar amb la música que em brolla de l’ànima i la música surt trista, com un plor, bell, però un plor al cap i a la fi.

Quina és la solució? Em pregunto a mi mateix; i la resposta és senzilla: jo no sóc aquest cos ni aquesta ment.

El dolor físic i el dolor mental es poden arribar a ignorar? Potser amb molts anys de pràctica sí, del tot. Però ens hem de conformar amb poder arribar a un equilibri a on aquests dolors passin a un segon terme i, com a mínim, que no ens controlin la vida.

El dolor (el cos dolor que diria l’Eckhart Tolle i que és el mental i el físic junts) no ens pot controlar la vida, hem d’estar per sobre d’aquest estat “zombie” al qual ens empeny aquesta societat occidental actual que ens vol fer sentir culpables de tot el que passa al nostre voltant.

Hem d’estar per sobre de la ment, hem de ser consciència pura, connectats, el màxim de temps possible, a la consciència universal (a l’Ésser, a Déu, a l’univers… poseu-li el marcador que vulgueu a la paraula, el que us vagi més bé), només així sentirem una sensació semblant a la “felicitat”, però no a la felicitat que ens han venut des que vam néixer, no, a la real, a la que no necessita res material ni una dependència de ningú per romandre en un estat de pau, la felicitat que brolla de l’ànima que és una amb l’univers.

La no-violència (amb tot el que això comporta), l’acontentament, la veritat, la justícia en el sentit més ample i el desinterés dels nostres actes de bondat, entre d’altres coses, ens porten a aquest estat, un estat altament espiritual (que no religiós).

Seria aquesta la definició de l’amor, l’amor pur.

I potser la solució de la majoria dels nostres patiments; jo ho crec així, hi tinc fe i estic envoltat de gent, per sort, que cada cop entenen més el meu punt de vista, em donen pau, m’agraden, me’ls estimo.

Una abraçada de pau,

Krishnananda Shivana

Joan Carles Lara

4 pensaments sobre “No sóc aquest cos, no sóc aquesta ment…

  1. Tu ho has dit tot, i crec que no hi falta res. Només queda esperar amb alegria tots els esdeveniments que puguin venir, inclosos els sotracs del cos que afecten la ment si els donem permís. Dic esperar amb alegria perquè si alguna cosa ens dóna haver experimentat Déu, és una tranquil·litat serena perquè ens ha fet comprendre que no hi ha res de nou. El cicle girarà i es renovarà i tornarem a passar per les mateixes coses, només que, per fortuna, no ho recordarem. Per això Ell ens diu: Res de nou! Ja ho havíeu viscut en el cicle anterior i us en vau sortir prou bé. Una abraçada de pau i llum.

    Liked by 1 person

  2. Les teves paraules estan plenes de sentit. Crec que per sobre de tot està aquest desitjat equilibri del que parles en el teu escrit, aquest estat que ens ajudi a sentir que, per sobre de totes les tribulacions i adversitats, conservem les regnes de la nostra vida entre les mans.
    Et desitjo molta força i llum en el teu camí!!

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.