El tabú de la mort

Namaskar!

Om Namah Shivaya.

Parlava l’altre dia amb uns amics, dins una conversa bastant espiritual (amics als quals agraeixo infinitament la conversa en qüestió), sobre el tabú de la mort que ens han inculcat des de la nostra educació occidental; en aquell moment no saps com explicar el que és, des del punt de vista de la Sanatana Dharma i, més concretament, des de la perspectiva de l’Advaita Vedanta.

Ho intento ara, en un moment de ment serena i quietud de pensaments.

Com des de l’antiguitat ens han ensenyat els grans Swamis i Rishis, ens hem de prendre la vida com un entrenament pel moment tan especial que és quan el nostre Atman deixa el nostre cos.

Hem de veure la mort com una amiga, com un benefici, com un descans, com una pau; però, com podem aconseguir això?

No és fàcil donat els nostres samskaras, les nostres impressions i actes que es graven a la nostra ment i ens fan ser com som actualment. Ens han ensenyat que la mort és un ésser fosc amb una falç que ens ve a emportar de manera tètrica, entre d’altres “contes”, han volgut que tinguem por a la mort, perquè és amb la por que perdem la llibertat, que se’ns pot controlar.

És un treball intern constant entendre i no oblidar, que som alguna cosa més que aquest cos, que som presència, que som consciència i que això que som realment és infinit.

Sempre en base als consells dels grans Rishis de l’antiguitat i també dels contemporanis: hem de ser lliures, sense por a morir aquí i ara, aquest és un dels grans secrets de Moksha, l’alliberació. La desafecció als objectes sensorials i a les relacions és el gran alliberament, i no vol dir que ens haguem de desfer de tot i tothom o aïllar-nos, vol dir que podem viure el Samsara acomplint amb els nostres deures, estimant als qui ens envolten i formen part de la nostra vida i fent el bé, el Dharma, però sabent qui som, que podem entrar en l’espai de presència i consciència en qualsevol moment i veient allà que només hi ha “U”, l’Infinit, i que tom el que creiem que tenim, els nostres béns i estatus social, no són res, no tenen importància perquè no és el que som, formen part del joc al qual ens ha tocat jugar.

Viure sabent que això s’acaba, però sent conscients que som infinits.

Abraçades de pau,

Krishnananda Shivana

Joan Carles Lara

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.