Absorbit voluntàriament, pel Samsara; l’alliberament ve de l’amor.

Em trobo immers en el fang del Samsara, la meva ment sap que tot és Maya, una il·lusió, però tiba del meu cos per tal que faci les funcions bàsiques per poder no aturar-me dins d’aquesta roda de la quotidianitat.

Voldria estar tota la meva existència connectat amb la consciència, però la ment és més forta la major part del dia, perquè la deixo fer, perquè sinó seria un personatge estrany pels demés i no podria acomplir les meves obligacions, sobretot econòmiques.

Per poder ser u amb l’univers contínuament m’hauria de desprendre de tot i de tothom i això no es pot fer sense caure en la misèria capitalista i social… La riquesa d’esperit vs la pobresa material… On es troba l’equilibri en aquesta tria?

Veig persones que tiren endavant molt millor que jo, socialment estan millor vistes, tot i haver-me maltractat físicament i psicològica, es mouen pel món com si fossin les víctimes i això els funciona, tenen un munt de frases fetes per posar als seus estatus de les xarxes socials i la gent es fa una imatge que no té res a veure amb la realitat… Perquè viuen precisament manipulant aquesta imatge, viuen una mentida… Viuen esgotant els recursos i els sentiments dels demés.

Només em resta confiar en el karma, la justícia els arribarà tard o d’hora… Però tampoc m’importa gaire, no us ho penseu, no sóc rancuniós… Si fos així només hauria de posar noms i cognoms i escampar la brutícia. No val la pena, l’adharma els donarà el seu karma, jo no sóc ningú per impartir justícia.

Jo trobo la llum cada dia en l’amor i això em fa ser u amb l’univers: l’amor de veritat, l’amor pur, l’amor etern.

A la nit més fosca de l’esperit sempre brilla ella, la meva estrella d’amor, convertint la roda del Samsara en una dolça roda a on passar la resta d’aquesta vida amb la felicitat que ens mereixem.

T’estimo.

Abraçades de pau,

Joan Carles Lara