Captiu de les meves cadenes dolces però feixugues i auto-imposades, escolto rere el vidre el cant de la ciutat que m’ha vist néixer i observo, impassible i amb la pau que et dóna el fet de ser a casa amb tota la feina feta, com el sol d’un capvespre de primavera, que juga a ser estiu, impregna de llum ataronjada les façanes austeres dels edificis que freds però plens de vida, descansen els seus peus a tocar dels frondosos i verds parcs urbans fets amb artificial naturalitat.
El suau vent que desfà el joc de l’estiu, mou amb tendresa les fulles dels castanyers d’índia mentre la gent, ignorant potser el nom d’aquests arbres, passeja, corre, pedala o somia, sense saber-se observats per un poeta meditatiu i absort que veu més enllà del joc de la vida i navega per l’oceà de la consciència sense deixar de gaudir de la bellesa il·lusòria de la quotidianitat.
Abraçades de pau,
Joan Carles Lara
La vall de l'espiritualitat 